Sento com una àvia explica a una nena morena que deu tenir tres o quatre anys qui era sant Jordi, per què va pelar el drac i, més difícil, com de la sang de la bèstia en va brotar una rosa vermella i fenomenal. L’escena, que es va produir divendres, ha fet que jo també hi pensés, en sant Jordi. I he deixat anar la imaginació. He acabat donant voltes a com serà el Dia de Sant Jordi de la nena quan ella tingui la meva edat. ¿Es vendran molts o pocs llibres?, ¿i la resta de l’any?, ¿s’assemblaran als llibres d’ara? També m’he preguntat pels diaris. I a continuació he imaginat un futur en què els llibres i els diaris es llegiran en tota classe de pantalles fixes i portables, entre les quals, pantalles molt primes i molt flexibles. Un món en què la lletra impresa no serà impresa, o només ho serà si sou un antiquat que insisteix a voler palpar les coses. Una literatura i un periodisme que no necessitarà tallar arbres per fer-ne pasta de paper, ni tampoc furgonetes, camions ni benzina per portar aquest paper d’un lloc a l’altre. Ni plantes d’impressió i magatzems. Ni llibreries o quioscs. ¿Desapareixeran la literatura i el periodisme? Segur que no. Però veurem molta menys gent amb un llibre o un diari a les mans. La gran llibreria, el gran quiosc, la gran biblioteca, serà Internet. Naturalment no sé si aquestes especulacions es compliran. Probablement a molts de vostès, com a mi, els costa enormement veure el que els descric. Però, atenció, també hem de ser conscients que els grans canvis del futur són justament aquells que costen molt d’endevinar, de flairar, als qui alenem present.