Les nits suburbials de França han resplendit de fogueres que grups de joves alimenten amb centenars i centenars de cotxes. Les fogueres s'han nodrit també de la ràbia per la victòria de Sarkozy.

A les universitats el rum-rum és evident i en algunes organitzen mobilitzacions contra el candidat liberal-conservador, a pesar que encara no ha pres possessió del càrrec de president. Ja va anunciar-ho i incitar-hi Ségolène Royal –a la qual el seu partit ha començat a devorar– poques hores abans que la societat francesa decidís negar-li la confiança.

Unes reaccions tan violentes i antidemocràtiques resulten sorprenents, i alarmants, en una societat amb una tradició democràtica tan llarga. Ni tan sols es van comportar així els seguidors de Le Pen quan el líder de la ultradreta va caure derrotat a mans de Chirac. Però no sorprèn només que una part dels joves francesos, a les banlieu i a les universitats, no acceptin les regles del joc democràtic.

També sorprèn que a Catalunya siguin, siguem, tan pocs els que ens escandalitzem per la reacció que s’ha produït a França. Sembla que es troba normal que la gent cremi cotxes i organitzi protestes perquè està en contra del resultat d’unes eleccions, un resultat clar en unes eleccions perfectament democràtiques i celebrades amb total normalitat. És com si la majoria de periodistes i intel·lectuals catalans ho comprenguessin i fins ho justifiquessin tàcitament.

Sospito –més que això: estic convençut– que, si Royal hagués guanyat i els moviments fossin contra ella, se sentiria entre nosaltres una eixordadora simfonia de justa indignació.