Si tots els llibres que es publiquen en català tinguessin uns autors tan entusiastes i militants com els de Pedra foguera ningú no parlaria de crisi en el sector. Pedra foguera és una antologia lliure de joves poetes de tot el domini del català, amb un pròleg ideològic d’Enric Casasses i una dedicatòria en forma d’epíleg a l’enyorat Josep Palau i Fabre: “Anomenam Josep Palau i Fabre i veim artista, i veim pare, com l’avi constructiu, que de català en té la furtiva esperança de deixar ferms defensors de la seva obra”. Content hauria estat l’alquimista en saber el llegat que els joves poetes li reconeixen, un homenatge sincer, que tant contrasta amb el patètic que se li va oferir al Palau de la Generalitat després del seu traspàs.

La literatura catalana és Pedra foguera i no tota la parafernàlia i els fastos on l’han empresonada els polítics. Una literatura oberta i nova, iconoclasta com un poema de Carles Rebassa, com un dels llamps de Josep Pedrals o de Joan Tomàs Martínez Grimalt: “Si dic poesia és perquè no conec res més demolidor i inquietant”.

No hi ha setmana que l’antologia Pedra foguera no convoqui un recital en qualsevol punt dels Països Catalans, allò de si Mahoma no va a la muntanya... Penso l’alegria que Palau i Fabre hauria tingut davant l’empenta de tots aquests joves creadors, com Pau Vadell i Eduard Carmona, que mai no es cansen de convocar i de promocionar un llibre que és més que un llibre. Pedra foguera és una alenada d’aire fresc, un autèntic tornado o vendaval davant l’olor de naftalina que tantes vegades fem. Poesia d’infanteria, amb pacífics projectils que ens faran guanyar una guerra: la de la bellesa amb la independència.