Oasis van començar el concert d’ahir a la nit al Pavelló Olímpic de Badalona amb una declaració d’intencions: Rock’n’roll star, un dels clàssics del seu debut, Definitely maybe. Ara que fa anys que els de Manchester travessen hores baixes des d’un punt de vista creatiu, amb una sèrie de quatre àlbums consecutius del tot oblidables, fins i tot l’últim, Dig out your soul, tot i que aquí presentin una certa recuperació, quina millor manera per arrencar el xou que recordant-li a tothom el que van ser i el que van significar a primers dels 90. Sobretot ara que tot està en contra seu: els germans Gallagher no s’adrecen la paraula; la resta de la banda és un recull de mercenaris del pop que es limiten a executar ordres; les seves cançons han deixat de ser rellevants, sempre enfosquides per un inici de trajectòria històric, i el seu lloc com a reis del pop anglès ha estat ocupat per Coldplay. Qualsevol en la seva posició viuria retirat en una illa tropical.

Contra tot pronòstic, ahir a Badalona van oferir un concert notable. Més motivats i centrats que en la seva anterior visita, els anglesos van reivindicar-se amb seriositat, ofici i, com no podia ser d’una altra manera, amb un repertori que va tenir moments d’alta intensitat emocional. Liam, amb les mans amagades allà on l’esquena perd el seu nom, la mirada desafiant i el caminar de xulo piscines marca de la casa, es va mostrar especialment entonat, sembla que ell és el primer que es resisteix a caure en el pou de l’oblit. Lyla i Shock of the lightning van donar pas a Cigarettes & alcohol, una altra píndola eterna del debut, mentre Meaning of soul, To be where there’s life i Waiting for the rapture, la part menys lluïda de la selecció de temes d’ahir, cedien pas a Masterplan, himne cantat per Noel que en certa manera va ajudar a encendre la metxa de l’actuació.

Homenatge a Weller
Slide away, amb dedicatòria a Paul Weller, i Morning glory van sonar pletòriques, amb força, i el públic va embogir. Amb una posada en escena econòmica i molt senzilla, la banda va enfilar aquí el tram dedicat als mitjos temps, primer Noel amb The importance of being idle i després Liam amb I’m outta time i, per descomptat, Wonderwall i Supersonic, dues obres mestres compositives que van aixecar definitivament la gent que omplia a vessar el recinte. Esplèndid fi de festa abans dels bisos, pura invocació nostàlgica i emocional d’aquells anys en què cada cançó que sortia de la factoria Gallagher feia pudor de clàssic del nostre temps. Una invocació portada a terme amb mà ferma, intensitat, energia i solidesa, lluny dels tràmits ensopits als quals ens havien acostumat en les últimes gires. Ahir era difícil no emocionar-se amb Oasis. Qui ens ho hauria dit.

Don’t look back in anger, amb Noel recolzat d’inici a fi pel públic com si fos un himne d’un equip de futbol, segurament el moment màgic de la vetllada, Fallin’ down, Champagne Supernova i la indispensable versió dels Beatles I am the warlus van rematar la feina amb nota molt alta. Ni el pitjor present pot enfonsar un passat així, només cal que els seus autors tinguin ganes de reviure’l. I ahir Oasis ho van fer amb escreix. Pels vells temps.