Iel més venut és... Stieg Larsson amb Els homes que no estimaven les dones i/o La noia que somiava un llumí i un bidó de gasolina, seguit per El silenci de Gaspar Hernández i L’últim home que parlava català de Carles Casajuana, i Anatomía de un instante de Javier Cercas, en castellà naturalment.

Tot el dia sonava aquesta expressió “i el més venut és...”. Semblava ben bé Hollywood a l’hora de repartir els Òscars i aquells instants de silenci i emoció mentre obren el sobre i diuen el més glamurosament possible “i el guanyador és...”. Des de primera hora del matí que vaig sentir les primeres travesses quan a TV3 preguntaven a una llibretera, una agent literària i un diguem-ne crític literari no quins eren els “millors” llibres al seu parer sinó quins eren els llibres que tenien més possibilitats de convertir-se en “el més venut” de la jornada. I durant tot el dia es repetia la frase i a la tarda vaig sentir un responsable del Gremi de Llibreters a la plaça de Catalunya anunciant de viva veu, enfebrosit, els títols dels llibres més venuts en aquella hora talment com si es tractés d’una carrera de cavalls a l’hipòdrom de Pimlico.

Efectivament, aquest any durant el dia de Sant Jordi la cosa s’ha descarat i en el plantejament de la campanya ningú ha intentat dissimular massa que es tractava de vendre, vendre i vendre. No ha existit gaire la pàtina del culturalisme d’altres anys que servia per camuflar o justificar una miqueta. M’imagino que l’amenaça dels estralls que podia causar la crisi econòmica ha provocat que els organitzadors anessin al gra i no perdessin el temps amb cap interferència. La veritat és que estic content perquè prefereixo les coses tal com són, la veritat pura i dura, que les coses mal maquillades.

De fet, segons ens volen fer creure ja ho tenim tot claríssim. El dia de Sant Jordi és el dia del llibre més venut i punt final. En definitiva, el dia o la diada de Sant Jordi no és la festa del llibre que havia estat, la festa que promocionava tota mena de llibres, incloent-hi totes les formes de literatura des de l’omnipotent novel·la fins a la semioculta poesia, passant pel teatre totalment invisible i l’assaig i el memorialisme semivisibles. El que és important és vendre, vendre, vendre! Certament un objectiu lloable perquè tampoc hem de caure en la mentalitat exquisida de trobar que és una autèntica vulgaritat mirar de barrejar cultura i negoci, literatura i comerç.

No hi ha mal que per bé no vingui, diu el refrany popular i crec que és una expressió molt apta per descriure el que ha acabat passant aquest Sant Jordi. Altres anys l’obsessió havia estat vendre, vendre, vendre també, però vendre un tipus de llibre determinat, un tipus de llibre fabricat justament per vendre i poca cosa més. En canvi, aquest any l’accent no ha estat sobre vendre un tipus determinat d’artefacte suposadament literari sinó vendre, vendre, vendre el que sigui. No estava estipulat a priori el que havies de vendre. Hi havia total llibertat sempre que acabessis venent. Aquí hi ha la diferència: la llibertat i la falta de predeterminació. I quin ha estat el resultat? Un resultat molt més aproximat a la qualitat del públic lector i la seva realitat diversa i plural. Fixem-nos en diversos aspectes de la jornada. Els llibres més venuts i dels quals, lògicament, es va parlar més eren obres de clara voluntat literària. T’agradaran o no però El silenci de Gaspar Hernández, L’últim home que parlava català de Carles Casajuana i El nas de Mussolini de Lluís Anton Baulenas són novel·les d’escriptors de soca-rel. Es va repartir molt de joc aquest any i van sortir altres llibres molt benparats com Amb ulls americans de Carme Riera, Olor de colònia de Sílvia Alcàntara, Jardí d’hivern de Monika Zgustova i Aiguafang de Joan Lluís Lluís, llibres també d’un decidit caràcter literari.

El castellà no va eclipsar el català i Javier Cercas dignament i discretament va ocupar el seu lloc de número 1 del seu rànquing. Les dues llengües van coexistir com Déu mana, ni que fos per un dia. Van rebre força atenció llibres d’altres gèneres de la prosa de no-ficció com l’assaig de Patrícia Gabancho, la crònica de viatge de Josep M. Espinàs, la història autobiogràfica d’Albert Casals, el dietari d’Enric Vila, l’estudi històric de Joan B. Culla... I fins i tot hi havia lloc per a un poeta a la faràndula: Sebastià Alzamora amb la seva història d’amor entre una mona i un caribú! Tota mena de literatura, de tota mena d’autors, de petites i grans editorials, tot barrejat, els uns al costat dels altres. I els llibres mediàtics de Crackòvia i Pep Guardiola respectuosament van ocupar el seu lloc a la processó. Faltava, això sí, més espai per a la poesia, el teatre i les traduccions catalanes de literatura estangera. Poca broma una literatura que compta amb poetes com Carles Miralles o traduccions d’obres com Txevengur d’Andrei Platónov!

Paral·lelament, alguns mitjans de comunicació han aprofitat bé aquest ambient de més llibertat i pluralitat. Aquí caldria parlar de l’esforç important que TV3 va dedicar a la preparació i el seguiment de la jornada. Dies abans es presentaven diversos llibres cada dia a l’hora de les notícies. La nit abans el magazín cultural Ànima va muntar una festa com a tret de sortida. L’incombustible Cuní va traslladar el seu Matins a la plaça de Catalunya i vinga llibres i literatura. Fins i tot, el conventual Hora del lector va mostrar certa alegria i alè. Les emissores de ràdio també anaven plenes de llibres, sobretot Catalunya Ràdio i Ràdio 4. I l’esplèndid suplement especial Sant Jordi d’aquest mateix diari, el millor de tota la premsa escrita, ja que els altres es van dedicar a demostrar-nos un cop més que la cultura de veritat es fa en castellà per aquests verals.

Aquest any s’ha pogut reconduir el model obsolet de la Setmana del Llibre en català gràcies a la convocatòria de Sant Cugat i potser aquest any també serà l’any de reorientar la diada de Sant Jordi que bona falta fa. Catalunya té un sistema literari coral que es basa en la suma total de moltes formes diferents de fer literatura, de moltes personalitats literàries diferents, de moltes empreses editorials diferents. El sistema literari no és el feu particular de ningú, no és el domini restringit de cap gènere literari ni cap empresa. El sistema literari és la suma del bo i millor de cada casa. Ja sé que tot és perfectible però em sembla que aquest camí més literari i més plural, sense deixar de ser comercial, és un molt bon punt de partida.