Joan Carretero (Tremp, 1955) concedeix a l’AVUI la primera entrevista després de deixar ERC i llançar la proposta d’una candidatura independentista per a les eleccions del 2010.

En el marc del Tercer Congrés Catalanista, algú es preguntava per què hi ha independentistes de dretes però cap partit que els representi. Què li diria?
Li contestaria que, per desgràcia, a hores d’ara els independentistes, siguin del color que siguin, no tenen representació en cap partit. Dels partits que hi ha al Parlament cap està treballant per la independència d’aquest país. No és que el centredreta no tingui representació independentista, sinó que no en té ningú.

ERC es declara independentista.
ERC té la independència a la seva declaració ideològica, però, com diu el seu cap, fets i no paraules...

¿Vol dir que ha deixat de ser una eina útil per als independentistes?
De fets que ens encaminin cap a la creació d’un Estat propi no en veiem cap. Per tant, el que han de fer els independentistes d’aquest país, siguin de centredreta, de centreesquerra o de centre, és fer una alternativa perquè estiguem representats al Parlament de Catalunya.

Aquesta és la proposta que va llançar vostè en un article a l’AVUI fa un parell de setmanes. Parlava d’una candidatura d’ampli espectre que tingui com a eix central la proclamació unilateral de la independència. Com es concreta aquesta proposta a un any vista de les eleccions al Parlament?
Com que esperem que falti un any, tota aquella gent que s’ha quedat òrfena de representació –hi ha milers i milers de persones que no van a votar– i que té aquest sentiment ha de ser capaç d’articular-se i sortir d’aquella ratera a què ens han portat de fa anys una sèrie d’intel·lectuals que han pretès que perquè Catalunya sigui normal només hi ha d’haver dretes i esquerres. Nosaltres diem que quan Catalunya sigui un Estat normal els podrem donar la raó, però que mentre això no passi, prescindint d’aquest eix dretes i esquerres, hi ha d’haver l’alternativa de la gent que treballa perquè es pugui ser de dretes o esquerres com en un país normal.

¿Creu que el país està prou madur per plantejar aquesta opció?
Home, jo penso que està tan madur que es podria arribar fins i tot a podrir! El que cal és que de la maduresa no es passi a una fruita podrida i que la gent no abandoni del tot l’esperança. Crec que el 2010 és la data clau perquè això no passi.

Normalment una proposta d’aquestes característiques s’articula mitjançant un partit. Un partit nou el 2010?
Estic pensant en un munt de patriotes catalans que pensin que discutir a Catalunya de dretes i esquerres és discutir del sexe dels àngels perquè un país que no té recursos propis, que no té capacitat normativa pròpia, que no té representació internacional... En un país que no té cap dels atributs d’un Estat no es pot fer ni política de dretes ni d’esquerres. El que vull és que hi hagi aquest terreny de joc, que siguem un país normal, que tinguem la capacitat de decidir quines polítiques volem fer. Tots aquells que volem que hi hagi terreny de joc, el que hem de fer és trobar-nos i plantejar aquesta alternativa electoral perquè els milers de ciutadans que estan orfes de referent polític el tinguin.

Crear un partit polític no sembla una cosa fàcil. Entre altres coses, calen recursos humans i econòmics.
Entenc que els recursos humans hi són i els econòmics hi seran. No és tan difícil.

¿Aquesta alternativa que planteja és Reagrupament?
La discussió no és si fem un partit o no. El partit ha de ser l’eina que ens serveixi per als nostres propòsits. Si fa falta fer un partit el farem, però la clau és que hi hagi una alternativa que es pugui votar a les eleccions al Parlament. Com s’articula és una qüestió logística.

Vostès ja han començat a captar associats...
Nosaltres volem passar de la fase del patriota que diu molt bé, endavant, al molt bé, endavant, doncs apunta-t’hi, paga i col·labora.

Es deu viure molt bé fent de metge a Puigcerdà...
És el millor lloc del món.

Doncs posar en marxa una alternativa com la que proposa comporta molta feina. Aquest projecte li fa prou il·lusió com per posar-s’hi al capdavant?
A veure. Jo no tinc cap interès personal a dedicar-me a la política. Ho he demostrat sobradament. Quan era jovenet vaig decidir que de gran volia ser metge, en sóc, he exercit gairebé trenta anys de la meva vida i no tinc cap interès a deixar-ho ni a deixar el millor lloc del món, que és Puigcerdà. Ara bé: em vaig posar en política perquè Catalunya esdevingués un Estat, i si no hi ha cap més remei hauré de renunciar al que és la meva vida per poder tirar això endavant.

Quina mena de complicitats està intentant teixir?
Com diu Johan Cruyff, les coses són senzilles. Nosaltres fem una crida a tot aquell patriota català que des del punt de vista de l’adscripció clàssica és liberal progressista, socialdemòcrata, cristianodemòcrata, socialcristià, o no adscrit a cap ideologia, però que té clar que per damunt de tot aquest país ha de ser normal –un país amb Estat–, perquè doni suport a aquesta alternativa. I amb totes les conseqüències: que s’hi apunti, que pagui, que col·labori. Perquè si no tindrem molt patriota de boca petita però que a l’hora de la veritat no hi ajuda. És l’hora que tots aquests trobin una alternativa, que serà diferent i moderna perquè no la volem articular com un partit clàssic, sinó com un moviment que té com a finalitat assolir l’Estat català. Un cop assolit, que s’autodissolgui i que cadascú faci el que cregui més oportú podent fer de ciutadà normal d’un país normal.

Des que ha llançat aquesta proposta i ha sortit d’ERC hi ha hagut una reacció significativa. Artur Mas li ha obert de bat a bat les portes de la Casa Gran...
I li agraeixo l’hospitalitat, però ja tinc casa pròpia, hi estic molt bé i no tinc per què entrar en cap altra. A més, no he estat mai situat a l’òrbita de CiU. Més aviat hem estat sempre adversaris i ho continuarem sent. Una altra cosa és que pensi que sense el món que representa CiU és impossible assolir l’Estat català. Per tant, el que haurem d’intentar és arrossegar-los cap aquí.

També des d’Esquerra se’l situa al centredreta i a l’òrbita de CiU.
Per desacreditar. La velocitat es demostra caminant o corrent i ja es veurà el que fem. No em preocupa.

El tema polític clau és el debat sobre el finançament. Quin final hi augura?
No pot acabar de cap altra manera que amb l’espoli sistemàtic. El que no tingui clar que l’invent de l’Estat espanyol funciona i funcionarà a base d’espoliar els Països Catalans és que no entén res. El finançament acabarà malament com ho acabarà l’Estatut perquè Espanya no accepta cap altra situació que la de dominació absoluta sobre Catalunya i tot el que representa. No pararan fins que no facin desaparèixer el problema catalán. Un dels problemes greus que tenim és que el món nacional fa una cursa desenfrenada per veure qui pacta primer amb el PSOE.

No pactar amb cap govern espanyol també figura a la seva declaració de principis. Què més proposa?
El que proposem és molt senzill i és el que han fet totes les nacions del món amb democràcia i Estats socials madurs. Tenir una majoria parlamentària i proclamar la independència. La resta és perdre el temps. Però al nostre programa electoral tenim dues potes essencials. Una és la independència i l’altra és la regeneració profunda en els hàbits de la pràctica política. Apostem per l’austeritat en l’exercici de la funció pública, per l’eficiència, la dedicació, la limitació de mandats i la separació de càrrecs.

Vostè ha dit que si CiU guanya les eleccions i torna a governar serà una tragèdia nacional i que si es reedita el tripartit també. ¿Reagrupament es presenta per trencar aquestes opcions?
Si el tripartit suma és evident que es tornarà a fer. Pot passar això o que torni CiU i els dos escenaris suposen una tragèdia nacional. I encara hi ha una cosa més tràgica: la sociovergència. Per tant, crec que hem de dinamitar el mapa polític català.

Dinamitar?
Això ha de canviar. Aquí hi ha d’haver clarament unionistes espanyols en una banda i independentistes a l’altra. Aquest és el gran debat: Catalunya ha de decidir si vol continuar sent només una comunitat autònoma de règim comú, que és l’única opció que ens dóna Espanya. Hem d’aconseguir que el debat sigui que els polítics ens diguin si són unionistes o independentistes. A mi m’importa molt poc quina ideologia tenen. Perquè... fer gestions amb una perversa multinacional perquè fabriqui un cotxe que contamina molt, que és un totterreny, és de dretes o d’esquerres? Es tracta de ser eficients, que la gent es guanyi la vida i se’n surti. Les polítiques socials funcionen només si l’economia funciona. Aquesta comèdia l’han representat molt bé els prínceps rojos de Barcelona, que diuen que s’ha de ser d’esquerres i viuen com un marquès i tenen torres a la Costa Brava o la Cerdanya.

¿La seva proposta no contribuirà a dividir encara més el catalanisme?
Hem fet una proposta d’unitat. I li diré més: si demà al matí els líders de CiU i d’ERC es comprometen públicament davant del poble de Catalunya que el 2010 aniran junts per iniciar un procés de proclamació de l’Estat independent de Catalunya, ara mateix ens retirem i els donem suport.

I si no ho fan, fins on està disposat a arribar?
Si no ho fan, volem donar veu política als milers de catalans que no volen jugar més a aquest joc i que el que fan és no votar.

¿A vostè la direcció d’ERC li ha fet un favor obrint-li un expedient?
Jo d’ERC no en vull parlar més. He estat gairebé vint anys portant la samarreta d’ERC amb honor i entusiasme pensant que era la millor samarreta per defensar el que penso que ha de ser Catalunya. Fa uns quants anys que la samarreta em pesava cada vegada més, des del meu punt de vista està deteriorada. Me l’he tret, s’ha tancat una etapa, ells que facin el seu camí i jo faré el meu.

Quan va començar a pensar que estava més fora d’ERC que no pas a dins?
Ja dic que no vull parlar més d’ERC, però, en fi, l’última: el 2003, quan entro al govern, vaig començar a veure que sorprenentment per a mi el que jo pensava no coincidia amb gairebé res del que pensaven els líders d’ERC. I cada vegada la meva decepció va anar en augment. Vam intentar desesperadament fer un crit per canviar les coses, però no ha estat possible. Se’ns ha arribat a dir que érem una malaltia, un càncer a extirpar. Però s’ha acabat.

Si està tan convençut que es reeditarà el tripartit si suma, sembla raonable pensar que la solució és votar CiU no?
No. Espero que l’única solució sigui votar Reagrupament.