Carretero. Una de les veus més lúcides de la setmana ha estat Joan Julivert. A Els matins de TV3 va preguntar-se com un “personatge tan insignificant” com Joan Carretero té tant pes polític. En efecte, Carretero és un personatge “insignificant” que gaudeix d’unes cotes de protagonisme inaudites. L’exalcalde de Puigcerdà va tenir la seva gran oportunitat a les primàries d’ERC. I va fracassar. En una votació secreta, fora del control dels tentacles de l’aparell de qualsevol partit polític, Carretero només va aconseguir el suport del 27% dels militants. Les eleccions es guanyen a les urnes, i no pas als fòrums d’internet. Tanmateix, encoratjat pels pocs milers d’adeptes gairebé fanàtics del món de la xarxa, que poc té a veure amb el real, Carretero impulsa un nou partit polític, d’ideologia encara desconeguda. Endavant, tot i que aconsellaria als seus antics coreligionaris que deixin de donar-li minuts de glòria amb declaracions ara sí, ara també. Les urnes, segur, tornaran a ser contundents. Paciència.

El cul. Cimera hispano-francesa. Sarkozy aposta per la connexió ferroviària d’alta velocitat entre Barcelona i Lió (d’alt valor estratègic per a Catalunya, per cert) i ens ofusquem amb la fotografia dels culs de Letizia i Carla Bruni. És masclista la fotografia? No. I la política? Molt. La fotografia, senzillament (i també lamentablement), reflecteix quin és el paper de les consorts a les grans cimeres internacionals: lluir cul, pitrera i somriure. Només el dia en què les Brunis, Letizias i Espinoses puguin (i vulguin) obrir boca, seran més importants les paraules que les imatges. En els seus primers dies com a feliç consort, la princesa es va atrevir a fer-ho, davant de la incredulitat de tothom (príncep inclòs). No ho ha tornat a intentar.