El pastís independentista és cada vegada saborós i gruixut. L’ incompliment de l’Estatut, la previsible retallada del text des del Tribunal Constitucional i l’espoli fiscal crònic de Catalunya han fet de llevat i han donat més consistència i textura al pastís. Almenys això diu un estudi publicat pel Cercle d'Estudis Sobiranistes el setembre del 2008, segons el qual el 35% dels catalans desitgen la independència de Catalunya, és a dir, dos milions d’electors potencials. A més, un 20% no tenen un criteri format al respecte.

Tradicionalment, només ERC ha ofert obertament aquest plat a l’electorat amb l’etiqueta d’independentisme d’esquerres. CiU i ICV mai no l’han exhibit, tot i que en tenen algunes racions amagades per si en algun moment els convé vendre-les. El líder de la federació nacionalista, Artur Mas, ha dit per activa i per passiva que el projecte de CiU no és independentista, però en la seva militància de base el sentiment independentista és creixent.

Mas també és conscient que, de la mateixa manera que ERC li va robar vots de gent decebuda amb el peix al cove de Pujol i engrescada amb el discurs de Carod-Rovira el 2003, ara els ocells poden tornar al niu si gestiona bé els seus actius. El primer pas ha estat contundent: desfer-se de l’eurodiputat Ignasi Guardans, molt allunyat de les tesis nacionalistes de CiU, i situar-hi l’economista Ramon Tremosa, amb un perfil sobiranista ben rebut per la militància de CiU i per una part de la d’ERC que pot estar decebuda per l’actuació dels republicans al govern de José Montilla.

Pel que fa a ICV, mai no ha fet bandera de l’independentisme com a producte propi, però molts dels seus dirigents s’han pronunciat a favor del dret d’autodeterminació de Catalunya. I el seu eurocandidat, Raül Romeva, va contradir el partit respecte a la manifestació 10Mil a Brussel·les i va donar-hi suport, si bé no hi va assistir.

D’esquerres o transversal?
El president d’ERC, Joan Puigcercós, ha advertit que el seu partit no vol tenir el “monopoli de l’independentisme”. I no el tindrà, perquè a més dels republicans, en les properes eleccions, oficialment marcades per al novembre del 2010, hi podria haver fins a tres ofertes sòlides més, una de les quals també es definiria com l’esquerra independentista.

El juny vinent, la CUP decidirà en assemblea si concorre o no a les eleccions al Parlament. El que és segur és que no ho farà ni amb la hipotètica llista del Reagrupament de Joan Carretero ni amb una plataforma liderada pel Partit Republicà Català.

“Sense una majoria social és absurd plantejar la declaració unilateral de la independència des del Parlament. A més, si a ERC ja hi ha divergències, en un projecte que reculli des del liberalisme fins a l’esquerra sembla difícil evitar el conflicte intern. En qualsevol cas, el projecte de la CUP vol representar l'esquerra independentista, per tant, no podem encabir-nos en una candidatura transversal que difumina l’eix social”, argumenta Josep Anton Vilalta, portaveu de la CUP.

I encara hi ha un segon element que els impedeix sumar-se a la proposta de Carretero: “Només aposta per la independència de Catalunya, però i els Països Catalans? La CUP defensa la independència de tota la nació, i si bé cal una majoria social que ho vulgui que ara no existeix, hi ha d’haver una oferta política que intenti articular aquesta majoria”, explica Vilalta.

A les municipals del 2007 les llistes de la CUP van obtenir 35.877 vots. Aquesta candidatura té un ideari polític i social definit, i compta que podria arrabassar vots d'ERC, i en menor mesura  d'ICV, que tenen electors que els van triar “no gaire convençuts, sinó com a mal menor”, i també dels abstencionistes. Amb tot, la CUP és conscient que la possible candidatura impulsada per Carretero també anirà a recollir el votant decebut.

Força Catalunya vol liderar l’alternativa
L’oferta centrada només en l’eix nacional aglutina Reagrupament, ara associació cultural que ha iniciat el procés de captació d’afiliats, però també un partit de nova creació que es presenta com “la locomotora a la qual s'hi han d'afegir els vagons cap a la independència”. Força Catalunya, impulsada des de Catalunya Acció, denuncia que “ERC només ofereix un independentisme de façana i com a esquer electoral, pretén fer la independència amb la boina del Che”.

Davant d'aquest panorema, Força Catalunya es postula com la formació que pot oferir una agenda de dretes, d'esquerres, de camp i de ciutat”, defensa Santiago Espot, el seu impulsor.

El nou partit encara no ha decidit si concorrerà a les eleccions: “Hi ha d'haver un clima polític favorable, així com tenir prou estructura de partit i finançament. De moment, els polítics actuals només estan per un estatutet i per l'encaix amb Espanya, però la societat civil avança en una altra direcció”, valora Espot.

Força Catalunya vol liderar l’alternativa a ERC, per això creu que “és Carretero i no nosaltres qui ha de valorar si la nostra proposta és prou atractiva com per sumar-s’hi”. Espera captar vots de l’abstencionisme, d’ERC i també de CiU, que segons Espot, “és un cau d’independentistes”.

Plataforma liderada pel Partit Republicà Català
El 23 d’abril, una desena d’entitats polítiques i socials van fer públic el manifest Crida als sobiranistes catalans: compromís per la independència de la nació catalana, en què s'advoca perquè a les properes eleccions al Parlament l’ independentisme català s'hi presenti sota unes soles sigles.

Aquesta candidatura hauria de tenir com a prioritat la proclamació unilateral de la independència des del Parlament de Catalunya. Fet i fet, una proposta molt similar a la de Joan Carretero, tot i que aquest manifest es va gestar al febrer.

Tot apunta que el Partit Republicà Català, que va obtenir 6.000 vots a les eleccions al Parlament i 41.000 al Senat espanyol, liderarà aquesta llista. El president del PRC, Agustí Soler (que va passar per ERC i el PI), defensa “una proposta oberta que eviti la confrontació amb qualsevol força catalanista”.

Respecte a Reagrupament, el PRC veu “amb bons ulls” la iniciativa, i assegura que si tira endavant, s’hi sumaran perquè el manifest del 23 d’abril va en la mateixa línia. Si l’alternativa Carretero no es materialitza, aquesta formació concorreria igualment a les eleccions amb la resta d’entitats signants.

Agustí Soler creu que els abstencionistes són el primer objectiu, i després, “gent desencisada de la política poruga d’ERC, alguns convergents que han vist que la línia autonomista no porta enlloc, i alguns votants d'ICV”.

Entre els signants del manifest hi ha Unitat Nacional Catalana (UNCat), que es va fundar el 2000 amb gent provinent del PI i d'Estat Català. No s'ha presentat encara a unes eleccions “per no dividir el vot nacionalista”. En el seu web dóna suport explícit a Joan Carretero i fa una crida a “tots els homes i dones que posin per damunt de tot l'alliberament del poble català, independentment del seu origen, creença o ideologia social”.

ERC farà moviments
Els sectors crítics d’ERC lamenten la poca radicalitat d’ERC en la qüestió independentista. La formació pot veure's desbordada per altres opcions que plantegen el mateix objectiu però seguint itineraris diferents. Per això és previsible una reacció correctora en aquest sentit. El catedràtic de Ciència Política de la UPF Ferran Requejo creu que ERC “radicalitzarà el seu discurs durant el 2010, no abans, per no perdre part del seu electorat descontent”.

Per a aquest especialista, hi ha dos factors clau de cara a les eleccions del 2010: les enquestes disponibles apunten a un creixement de la voluntat d'independència en els sectors més joves, i a la vegada, s'observa una fragmentació cada vegada més gran la representació política d'aquest espai.

Requejo vaticina un escenari electoral complex. “La incògnita és si hi haurà una alternativa independentista a ERC, que mai no ha existit. Hi ha l'esperit de recollir el vot cansat i decebut amb ERC per la seva actuació al Govern. No sabem què farà la CUP ni si l’alternativa Carretero s’articularà. Però en tot cas, jo no crec que ni CiU ni ICV es defineixin en una línia independentista de forma clara. Sí que modularan el seu discurs per intentar atraure votants que puguin ser-los pròxims i que requereixin aquesta sensibilitat”.

El pastís independentista espera compradors. Les xifres avalen el seu interès: 2.200.000 abstencionistes, dos milions d’independentistes segons les enquestes, i un sol partit que es declara independentista amb 414.000 vots el 2006.