Li escric perquè he llegit que la Societat General d’Autors i Editors, de la qual vostè és delegat, “reclama 500 euros a l’Ajuntament de València per un festival escolar de nadales en què alumnes de diversos col·legis van actuar de manera amateur i no s’hi cobrava entrada”.

Els escriptors, ai las, no tenim una SGAE, ni tenim un Ramon Muntaner. Ara mateix, jo estic perdent calés, perquè això que li escric està imprès en un diari, que vostè es pot llegir de franc, en un bar, en una biblioteca o en una sauna. Ai... Si els columnistes cobréssim cada cop que un alumne de selectivitat hagués de fer un comentari de text de les nostres obres mestres... Ai, si a sobre de tenir el goig d’haver contribuït a suspendre uns galifardeus, poguéssim cobrar un euro per cada un d’ells... Sí. Ja ho sé. Somniar és de franc... (No com sentir música, he, he...!)

El cas és que això de València m’ha fet pensar que jo també dec diners a SGAE. L’altre dia, a casa, sopava amb uns amics músics (tots ells grans admiradors seus) i a l’hora de les copes vam cantar We are the world. I després –això és el que em sap més greu– també vam cantar La plaça del Diamant, de vostè. Passi a cobrar quan pugui. Tot i que això seu no sé com ho hem de pagar, perquè vam canviar una mica la lletra de la cançó. Allà on vostè diu “Nits de lluna plena...” nosaltres dèiem “Tinc la boca plena...” (per error, naturalment). Suposo, doncs, que només li devem el tant per cent de la melodia (preciosa, per cert).

Les altres cançons que vam cantar eren dels autors presents a la sala, que, com li he dit, són intèrprets musicals (aquest ofici que, malauradament, vostè va deixar per dedicar-se a ells). Però tot i així li deuen el 15 per cent.

Per cert. Ara, mentre escric, canto el Virolai. Apunti-m’ho, també. I moltes gràcies per existir.