Resum del publicat fins ara: la campanya de les europees ha estat com una peixateria que ofereix a la clientela un cove ple de producte mal descongelat, que volta per la nevera fa dies i que només de mirar-lo agafes el tifus. Ah, i a uns preus que indignarien el mateix Madoff. Vostè, naturalment, li diu al peixater que moltes gràcies, però que s’hi foti flors i que ja tornarà quan li ofereixin un producte en condicions. Ah, i que consti que la culpa no és del peix, pobre, sinó de qui el comercialitza.

Però resulta que, llavors, uns quants que viuen del sector piscícola, li diuen: “Home (o dona), però com t’atreveixes a no comprar res? Vols enfonsar el negoci, o què? Amb el que ens ha costat aixecar aquesta indústria!! Si no consumeixes, aquest senyor haurà de tancar, els seus treballadors aniran al carrer, se’n ressentirà el majorista i també haurà de tancar i al final afavoriràs els que venen peix Il·legal sense cap garantia sanitària. Vols ser tu el culpable de tot això?”.

I vostè pensa: “No, si tot això ja ho entenc, però per què haig de comprar peix podrit a preu de Ferran Adrià? El primer cop van fer-me venir mala consciència i vaig endur-me un llobarro que ja va servir-li la dona de Noè al seu marit en plena borrasca. El segon cop va ser una daurada que el Rei Jaume no va voler perquè llavors ja cantava i que tal com va entrar per la porta de casa va sortir dins d’un bossa de brossa (la daurada, no el Rei). I el tercer cop igual. I el quart. I el cinquè. I ja estic fart de llençar peix. Escoltin, que no, que la culpa no és meva. Que la culpa és del peixater. Van i el renyen a ell, que ja n’hi ha prou d’oferir producte en mal estat i que haguem de comprar-lo sense protestar perquè si no serem assenyalats com si fóssim perillosos empestats. Que no, que fins que el peix estigui en condicions podem seguir menjant pollastre”.