La banda sonora de les eleccions europees d’aquest diumenge s’acosta més a Mick Jagger que a Miguel Ríos. Està més a prop de (I can get no) Satisfaction que de l’oda o l’himne a l’alegria, sigui versió clàssica alemanya o de rock granadí. Els catalans aniran a votar demà més emprenyats que mai amb l’anomenada classe política, segons les dades fetes públiques la vigília pel Centre d’Estudis d’Opinió (CEO) de la Generalitat, que revelen que el 86,7% dels ciutadans estan conjunturalment insatisfets amb la política i que el 75% ho estan de manera estructural, o sigui, crònica. El rècord absolut des que el CEO recull la sèrie, el juny del 2005.

La incògnita és ara si aquest cabreig es tradueix en més participació a les urnes per castigar els governs –que és al que aspiren CiU i el PP, més mobilitzats– o amb una ignorància olímpica de les urnes, seguint l’exemple de Polònia, amb un 36% de participació. O en un vot de protesta, que tot pot ser –també exemple polonès, puja l’extrema dreta–, vistos els precedents de HB (40.000 vots a Catalunya el 1987, pagats amb l’atemptat d’Hipercor uns dies més tard) i l’agrupació d’electors Ruiz-Mateos (68.000 vots el 1999). No és exagerat dir que bona part de la insatisfacció política és també desafecció cap a Espanya –creixen, segons el mateix CEO, els partidaris d’un Estat propi– i cal veure com ho recullen CiU –que té una doble missió, per tant– i ERC, contra PP i PSOE.

En el cas dels republicans hauran de posar un ull al resultat de la llista d’Iniciativa Internacionalista, a la qual el mateix Arnaldo Otegi, en una entrevista en aquest diari, ha desitjat que reculli el vot independentista dels Països Catalans. Ahir en lloc de la Colometa, a la plaça del Diamant de Gràcia hi havia Rafa Díez Usabiaga. Com ha canviat el conte, que diria el llop. Per això Joan Puigcercós –també en clau de primàries– demana als seus que li permetin iniciar una “remuntada” com el Barça.

I si ses satàniques majestats els Rolling Stones posen el fons musical a la jornada de demà, la sintonia no diferirà de la campanya bronca que han protagonitzat, sobretot, el PSOE i el PP. Les entrevistes del CEO es van fer a l’abril, abans de la campanya, així que l‘opinió pot haver variat, encara que no ho sembla per l’interès que ha despertat: els espectadors van fugir per cames de TV3 el dia del debat a cinc. De badallar, es badalla a tot Europa, però ahir Jordi Pujol es va revelar contra aquesta actitud.

‘Trash talking’
Trash talking (traduït, parlar porqueria) és com els americans anomenen l’art d’intimidar el rival a les pistes de la NBA. I aquesta tècnica és la que han aplicat els equips de José Luis Rodríguez Zapatero i Mariano Rajoy durant la campanya que va acabar ahir. Rajoy aspira a deixar tocat el president espanyol guanyant unes eleccions d’abast estatal i ha fet servir tota mena d’invectives en clau interna. Clau que no és exclusiva ni de Catalunya ni d’Espanya, perquè a tots els països passa el mateix. Acaba influint més la polèmica de les dietes dels polítics britànics o l’afició de Berlusconi per les jovenetes que la composició que es desitja per al Parlament Europeu.

‘Catenaccio’
El PSOE –com el PSC– han fet una campanya de catenaccio, en què la millor defensa ha estat un bon atac amb l’únic objectiu de mobilitzar els propis convençuts i resistir l’envestida del PP –i de la resta de partits, tot sigui dit– en temps de crisi. Els socialistes han intentat fer veure que aquestes eleccions són només per decidir la composició del Parlament europeu, però tant a Barcelona com a Madrid han acabat rendits a l’evidència que la lectura serà la d’un plebiscit als seus governs. D’aquí que un Zapatero i un Montilla que no poden esgrimir el finançament acabin demanant junts el vot dels catalans per frenar el PP.