Menuda, elegant, de mirada melancòlica i mig somriure, cigarret entre els dits i veu dolça i fluixa que deixa anar paraules lentes i intel·ligents més properes a un diàleg amb ella mateixa que a una resposta concreta. Així recordarem Pina Bausch els periodistes que en diverses ocasions vam tenir ocasió de parlar amb ella. O esquelètica, espantadissa, com una ombra amagada sota les taules del Cafè Müller, aquell cafè que regentaven els seus pares al seu poble natal de Solingen, en una Alemanya de nazisme naixent i guerra creixent; o potser ens vindrà a la memòria com la gran dama de l’escena recollint els milers de roses vermelles que componien l’escenografia de Der Fensterputzer (L’home que neteja vidres) –al TNC el 2003–, o potser recordarem aquella Pina radiant i radiada pels raigs de sol d’una Lisboa amb tocs melancòlics de Masurca Foco –TNC, 1999–, o potser triarem la coreògrafa que ens va enlluernar convertint La consagració de la primavera en una guerra salvatge de sexes –Liceu, 2008–, o, si no, ens queda en el record la Pina més expressionista, aquella que es va estrenar a Barcelona amb 1980, en un Mercat de les Flors encara per reconstruir (1985) i encara a Gebirge, també al Mercat de les Flors tres anys més tard.

Els barcelonins tenim molt per recordar de Pina Bausch, i molt per agrair-li. Aquell primer 1980 va ser un xoc en un moment en què Barcelona tot just sorgia de la letargia escènica a què s’havia vist obligada pel franquisme, aquell 1980 va ser una finestra oberta per la qual va entrar un cop de vent gelat que ens va desvetllar a tots. Aquell 1980 i el Mahabharata de Peter Brook van significar l’entrada a Europa del teatre barceloní.

Fills de Pina
Moltes de les companyies catalanes van quedar influïdes per la dansa de Pina, des de la ja desapareguda Heura fins a l’actual Senza Tempo o fins i tot Marta Carrasco. I també a la companyia holandesa Meekers, que amb Arthur Rosenfeld, exballarí de la Tanzteather Wuppertal, demà estrena a La Caldera Tango a la Bergman, d’inspiració bauschiana.

Pina ens ha emocionat i commocionat durant dècades, totes les seves coreografies, que es van poder veure en vídeo a principis de temporada en unes jornades que li va dedicar el Mercat de les Flors, han sigut portes obertes a un món de sensacions. “Jo només vull compartir sentiments”, deia. La resposta incondicional del públic ha demostrat que ho va aconseguir.