La reflexió més interessant de les eleccions europees l'ha feta el dirigent del Partit Socialista francès Manuel Valls, no pas perquè tingui arrels catalanes, sinó per la seva sinceritat. "La paraula socialista ja no significa res", resumia a Libération. S'assembla una mica a allò que va dir fa alguns mesos Raimon Obiols renegant de la paraula socialdemocràcia. És ben cert que aquests dos mots han quedat buits de contingut, només se'n fan teòriques que la realitat contradiu. Els socialistes europeus no tenen ni idea de com s'ha de posar en pràctica avui dia el socialisme, i la gent ho nota.

Sobretot quan governen, perquè calen mesures i no valen només tòpics. La globalització se'ls ha menjat i es limiten a criticar el rival.

A l'última campanya europea hauran vist com el PSOE agafava en algun moment Barack Obama com a referent, cosa que fa riure tenint en compte que és un liberal més de dretes en economia fins i tot que Mariano Rajoy. I el Partit Demòcrata va haver de demanar als socialistes que no utilitzessin el nom del president nordamericà en campanya.

A Catalunya el PSC ja fa anys va deixar de ser socialista a la pràctica. Barcelona n'és un exemple palmari. I ho ha confirmat també sense cap marge d'error des que governa el tripartit. No para d'anunciar un gir social que mai no acaba d'arribar. Va aprovar la llei de la dependència amb el PP, finalment fracassada, i ara tot és culpa que sense el finançament no es poden fer polítiques socials.

S'imaginen un socialista dels anys 30 vinculant la seva ideologia a quan arribi el finançament? Ningú no l'entendria. I sí, les administracions acaben fent coses progressistes, però també les fan Nicolas Sarkozy, Angela Merkel i fins i tot Alberto Ruiz Gallardón. Ja no és un tret diferencial.

Per què el PSC tendeix a guanyar totes les eleccions excepte les catalanes, doncs? Per un col·leguisme d'arrel nacional. Es presenta com un partit espanyol en pugna amb un PP, també espanyol, però cavernícola. I aconsegueix que CiU, i també ERC, quedin a segon terme en la competició. La majoria silenciosa que no mira els Telenotícies sinó Tele5 i Antena3 compra sobretot aquesta carcassa socialista per sintonia hispànica. Hi veuen un partit espanyol que els és còmode que contrasta amb la caverna. El de menys és que sigui o no socialista. Conec personalment més de deu persones del Baix Llobregat que voten PSC -ells diuen que voten PSOE- a totes les eleccions d'àmbit estatal per les seves antigues arrels espanyoles, i que alhora veneren l'expresident Jordi Pujol, a qui van avalar sempre indirectament abstenint-se a les catalanes.

Que ara el PSC hagi baixat uns 200.000 vots no és per l'incomplimentdel finançament. Al gruix del seu electorat del cinturó els asseguro que això no li interessa. Només afecta una minoria de l'electorat socialista, el del rerepaís, el catalanista. En canvi el finançament interpel.la de ple l'electorat de CiU i d'ERC, i en gran part el d'ICV. Si el PSC ha començat a baixar ha estat sobretot, sobretot, per la ineficaç resposta a la crisi econòmica, i per la falta de projecte ideològic diferenciat que tan bé descriu Manuel Valls.

A les catalanes, com ha succeit sempre, el PSC no podrà presentar-se a l'electorat com un partit espanyol de la mà del PSOE. I ara corre el risc de penalitzar a més davant el seu sector catalanista si no aconsegueix un bon model de finançament. No tindrà l'avantatge que sempre són per a ell les eleccions estatals i té el perill que els nacionalistes catalans li vegin massa els defectes. D'aquí provenen les tensions de família aquests dies entre José Montilla i Zapatero, a banda dels problemes financers que té la Generalitat. Però el PSC no té gaire més força per canviar les coses a Madrid, per més que el conseller Antoni Castells voldria intentar-ho. El socialisme català està a les dues bandes de la negociació, com ens recorden puntualment Celestino Corbacho i Carme Chacón. Negocia amb les mans lligades i fins i tot és comprensible que així sigui, perquè el socialisme català no sobreviuria desvinculat el PSOE. Catalunya té aquesta complexa realitat sociològica. Ara bé, negociar així un finançament o un Estatut...ni Winston Churchill se'n sortiria.