Girona, 28 de febrer de 2009. Un grapat d’individus que actuen en nom de la Plataforma Aturem la Guerra porten a terme una manifestació per tal de reclamar el boicot a l’Estat d’Israel, arran de l’aleshores recent i sagnant campanya militar a Gaza. La protesta, però, no té lloc davant de cap representació consular, comercial o turística del país que volen reprovar, sinó davant de la Llibreria Sefarad, un comerç particular al cor del Barri Vell gironí que ven llibres i altres objectes relacionats amb la història i la tradició jueves.

En les octavilles que els manifestants reparteixen per tal de justificar la seva acció s’hi “denuncia” que l’esmentat comerç té llibres “que són propaganda sionista” i s’hi diu, comminatòriament, que “cal clarificar l’oferta cultural de la Llibreria Sefarad”. Deixebles tal vegada inconscients del doctor Joseph Goebbels, els joves activistes (que no porten camises brunes i corretjams, sinó kúfies palestines) es consideren, doncs, amb autoritat ideològica i moral per decidir quins llibres són d’història i quins de propaganda, quins són bons i quins dolents. I proposen de forma oberta censurar, expurgar (cremar al carrer encara no...) els productes culturals que, dins la més estricta legalitat democràtica, ofereix un establiment privat, a fi d’eliminar-ne aquells que contradiguin la seva dogmàtica veritat. És exactament allò que feien els nazis a l’Alemanya dels anys 30, abans de començar a fer coses pitjors.

Madrid, campus de Somosaguas de la Universidad Complutense, 30 d’abril de 2009. Professors de la Facultat de Ciències Polítiques i Sociologia hi han organitzat una taula rodona sobre “Racismo y antisemitismo en España”. Els ponents que hi acudeixen, però, són rebuts per un important grup d’estudiants amb mostres d’hostilitat i crits de “¡Judíos fuera!” o “¡Estamos hartos de los judíos!”. Un pamflet que els protestataris distribueixen i enganxen per les parets desqualifica el president de la Federació de Comunitats Jueves d’Espanya per “adicto a la usura” i “presidente de varias empresas” (sic), i denuncia “al lobby hebreo, auténtica élite financiera especializada en la manipulación y el victimismo”. Val la pena de subratllar que els qui arboren aquestes actituds i paraules genuïnament antisemites, idèntiques a les de les esquadres nazis en vigílies de la presa del poder, s’autodenominen antifeixistes i es consideren adscrits a l’esquerra revolucionària.

Per descomptat que els dos episodis ressenyats van merèixer la condemna dels col·lectius directament concernits. A Girona, setmanes després dels fets, es va publicar un enèrgic article-manifest “en defensa de la cultura i contra el nou antisemitisme” que subscrivien tots els llibreters de la ciutat i algunes altres persones. A Madrid, desenes de professors de la Complutense van signar un text de rebuig de les accions i expressions de caire antisemita, i en defensa del debat lliure. Tot plegat, però, ha quedat molt circumscrit a l’àmbit local, com si es tractés de dues anècdotes desagradables. Quan, a parer meu, són dues puntes d’un iceberg.

El tema és delicat i, per tant, voldria ser curós i precís a l’hora de descriure’l, al mateix temps que voldria fer-ho sense eufemismes ni embuts. D’un cert temps ençà són perceptibles, en el si de moviments, plataformes i mobilitzacions per altra banda ben legítims –contra la guerra, a favor del poble palestí, contra el pla Bolonya, etcètera– actituds i conductes obertament totalitàries, si bé disfressades amb un embolcall, amb una retòrica d’esquerra antisistema. A les universitats catalanes, durant aquest curs que ara finalitza, n’hem tingut exemples abundants: ocupacions de facultats i vagues estudiantils imposades de manera coactiva per piquets que no representaven ni l’1% de l’alumnat afectat; votacions assembleàries manipulades de manera flagrant; pasquins anònims plens d’insults i calúmnies contra professors o estudiants que havien comès el crim de defensar idees diferents; brots de violència...

Els casos que he recollit al començament d’aquest article resulten força impactants perquè, amb l’excusa de criticar o denunciar l’Estat d’Israel, cauen en la judeofòbia explícita, en l’antisemitisme de manual. Però el problema és més extens: els atacs contra el pensament lliure, la criminalització del discrepant, el rebuig de la llibertat d’expressió si aquesta no es posa al servei del dogma progre o esquerranós de torn, la tendència a organitzar actes de repudio per l’estil dels que s’escenifiquen a la Cuba castrista contra els dissidents, totes aquestes coses han començat a adquirir entre nosaltres carta de naturalesa, a ser acceptades, disculpades o minimitzades per sectors considerables de l’opinió publicada. I això hauria d’inquietar qualsevol demòcrata conseqüent.

No, no es tracta de fer alarmisme al voltant de l’ou de la serp. Simplement convé subratllar, a la llum de la història, que les èpoques de crisi econòmica i social engreixen tant els reflexos i els discursos totalitaris com el seu poder de seducció. I que l’Europa dels anys 1930 i 1940 va veure com podia ser-ne, de fluida, la frontera entre totalitaris d’esquerres i totalitaris de dretes. N’hi ha prou de recordar Jacques Doriot, un obrer genuí, alt dirigent del comunisme francès, diputat i alcalde roig de Saint-Denis..., que el 1936 fundà el feixista Parti Populaire Français, quatre anys després abraçà fervorosament la col·laboració amb els nazis, i acabà convertit en un dels més fanàtics esbirros estrangers de Hitler.