Una notícia de l’AVUI diu que “Itàlia i l’Estat espanyol són els països europeus on els homes s’impliquen menys en les tasques domèstiques. On més participen és en les reparacions, la jardineria, les compres i la cura dels nens”. És un estudi d’una sociòloga finlandesa anomenada Iris Niemi, que no sabem què deu haver costat, ni si ha rebut subvencions. El cas és que, segons aquest estudi, els homes de l’Estat on vivim no fan rentadores. Això deu incloure els catalans. 

Com sempre, faria falta saber quants homes i quantes dones han contestat a les enquestes de la sociòloga i, sobretot, quants cèntims guanyaven. Perquè, pel que he anat veient, les persones que guanyen prou cèntims, ja siguin homes o dones, no en fan mai, de rentadores. Em jugo un negroni que a ca la ministra d’Igualtat qui fa les rentadores és la minyona. Conciliar, segons com, és qüestió de calés. 

Per això, espero que algun dia un sociòleg suec faci un estudi que ens expliqui quantes dones europees fan bricolatge. Col·locar un clau a la paret, reparar una persiana, canviar una bombeta fosa, canviar una roda punxada del cotxe o mirar-li el nivell d’oli, envernissar una cadira de jardí amb oli de llinosa, veure per què salten els ploms i arreglar-ho... Són feines que jo no tinc traça per fer i que trobo molt més pesades que fer una rentadora. Fer una rentadora no costa gens (i si no separes la roba blanca de la de color perquè hi poses aquell drap que fa que res no et destenyeixi, encara menys). Estendre-la ja és una mica més pesat, però, tot i així, em sembla molt menys feixuc que fer un forat a la paret per penjar-hi un quadre. I, ho sigui o no, per què no té el mateix valor que fer una rentadora? Perquè la sociòloga es quedaria sense estudi, i si es quedés sense estudi es quedaria sense feina i hauria de tornar a casa a fer rentadores.