USAP. “La USAP ha estat el millor equip, i Catalunya, que regna a Europa en futbol, és ara reina de França en rugbi. La festa pot començar, i haurà de durar molt temps”. Aquestes frases no pertanyen a cap publicació de catalanisme abrandat i imperialista. Són les frases finals de la crònica que obria l’edició digital del diari francès L’Equipe, després de la victòria de la USAP de Perpinyà a la final del campionat francès de rugbi. Al llarg de la seva crònica, L’Equipe parla sempre de “les catalans”, igual que fan tots els diaris francesos. Però aquest paràgraf va un punt més enllà.

Catalans
Per L’Equipe, la USAP de Perpinyà i el Barça campió d’Europa pertanyen a un mateix espai, són part d’una mateixa cosa: Catalunya. Dit d’una altra manera, per a un diari profundament francès, la USAP és tan catalana com el Barça. Catalunya regna en futbol a través del Barça i en rugbi a través de la USAP. No ho diuen des de Perpinyà, només. Ho diuen també des de París. I això contrasta amb moltes coses. Amb el silenci de Madrid. Amb la ignorància dels que s’indignen perquè alguns des de Barcelona anomenem catalans als de la USAP. Però també amb les dificultats de tots plegats per considerar el que passa a Perpinyà com una cosa que passa a casa nostra, en un espai que compartim. A Catalunya, en definitiva.

Política
Altra cosa és la significació política que es pugui donar a això. La USAP és un equip català. Els seus seguidors ho saben. L’Equipe també: sap que Catalunya existeix i que inclou Barcelona i Perpinyà. Però també és cert que molts seguidors, que volen ser catalans, no ho veuen incompatible amb ser francesos. I que quan L’Equipe reconeix que existeix Catalunya no creu que aquesta realitat emocional, identitària, cultural, fins i tot lingüística, hagi de tenir expressió política. És cert que la catalanitat de la USAP té més a veure amb l’emoció i la identitat que no pas amb la reivindicació política. I que de vegades des de Barcelona atribuïm a aquest orgull català de la USAP una dimensió política que no té, o no té del tot. Però són catalans, saben que ho són i el conjunt dels francesos també ho saben. No s’hi pot donar més valor polític del que té. Però tampoc menys.