En algun moment de la passada primavera –podríem fixar-lo al voltant de Sant Jordi, quan Mariano Rajoy assistí per primer cop a l’esmorzar institucional i al ritual cívic de la diada– el Partit Popular esbossà el seu enèsim intent de vèncer els enormes recels que encara desvetlla a Catalunya. Prou d’arrossegar l’etiqueta de força anticatalana o, com a mínim, anticatalanista; prou de situar-se per sistema al marge dels grans consensos polítics, socials i culturals del Principat; prou d’acceptar amb resignació romandre 29 punts i 17 diputats per darrere del socialisme en les eleccions generals: aquestes semblaven ser les consignes del moment.

Poques setmanes després començà la campanya dels comicis al Parlament Europeu, i el sorollós revival de Vidal-Quadras fent de Vidal-Quadras marcí immediatament qualsevol eventual inflexió discursiva del PP respecte de Catalunya. Per si amb Alejo no n’hi havia prou, les lloances del cap de llista Mayor Oreja a la política lingüística familiar del seu besavi (allò de l’euskera com a “lengua del granero”) van reblar tots els prejudicis sobre l’espanyolisme radical de la sigla conservadora. Ni tan sols el líder màxim, Rajoy, no es privà de dir a Albacete que la Generalitat estava portant a terme un “intento de liquidar el castellano en las aulas”, abans de denunciar que Espanya “es el único lugar del mundo en el que no se puede estudiar en tu lengua”.

Tanmateix, ja se sap que durant les campanyes electorals la demagògia es desboca i hom juga a veure qui la diu més grossa. Passades les europees, doncs, els cercles i mitjans afins tornaren a emetre el missatge que, per al PP, Catalunya era objectiu prioritari, i superar el rebuig de Convergència i Unió un imperatiu estratègic. Fins a l’extrem que Mariano Rajoy estava disposat a venir cada setmana i a recórrer el país de punta a punta, per tal de mostrar-hi una imatge moderada, de centre, de persona dialogant i disposada a l’entesa amb CiU. La gran pregunta era: resistirien aquests bons propòsits el repte de la promulgació de la llei d’educació de Catalunya (LEC)? Seria el PP capaç de no entrar al trapo, com ho ha fet amb totes les lleis a favor del català en el debat de les quals ha participat?

En un primer moment semblà que sí: la temptació de recórrer la LEC davant del Tribunal Constitucional va ser continguda i, el 3 de juliol, Rajoy tan sols manifestà, a Deltebre, que la nova norma “crea una gran división social”. Però aleshores, davant d’una tal manca de contundència, aparegué el guardià de les essències, José María Aznar. L’endemà mateix, a les Illes, durant la inauguració del I Foro de El Mundo de Ibiza y Formentera, l’expresident desplegà l’artilleria pesant: la LEC és “manifiestamente inconstitucional”, i “no tiene como objetivo defender el catalán, sino erradicar el español de Cataluña”. Com a conseqüència de la seva aplicació, hi haurà “una generación de niños que no se van a poder comunicar con gentes de otras comunidades de España”. En definitiva –concloïa el president d’honor del PP– estem assistint a “un proceso autodestructivo del sentimiento nacional” i a una “desvertebración del Estado”.

Dos dies després, en l’obertura d’un dels cursos del Campus FAES, a Navacerrada, José María Aznar tornà a la càrrega encara amb més contundència: disposicions com la LEC “son hijas del fanatismo y del sectarismo, agreden derechos fundamentales de las familias y nos empobrecen a todos, empezando por empobrecer a quienes directamente las sufren, los catalanes y Cataluña”; “no estamos ante un problema lingüístico; estamos ante un problema de violación de derechos de las personas”, puix que “se impide la enseñanza del castellano”. Finalment el 8 de juliol, durant l’acte de cloenda del Campus FAES 2009 i en presència de Mariano Rajoy, Aznar emplaçà directament el seu successor a prendre la defensa dels “millones de españoles” oprimits per la política lingüística de la Generalitat, “para evitar que queden prisioneros del empobrecimiento al que conducen el dogmatismo y el sectarismo de quienes hoy nos gobiernan”.

És cert que, com remarcava aquest diari l’endemà, Rajoy li respongué amb flegma i llançant pilotes fora: en ple vendaval d’un cas Gürtel que s’embolica per moments, les seves prioritats són unes altres. Ara: fóra un error interpretar les escomeses d’Aznar contra la LEC com les rebequeries d’un jubilat massa jove. Ben al contrari, són l’expressió de l’ADN del partit, d’un codi genètic que ningú no ha volgut ni intentat modificar al llarg de tres dècades i que, per tant, regeix les conductes polítiques de la gran majoria dels militants i quadres.

Dos exemples recents: un, les hiperbòliques desqualificacions del cap del grup municipal del PP, Alberto Fernández Díaz, contra el nou reglament d’usos lingüístics de l’Ajuntament de Barcelona (“es un abuso condescendiente con el nacionalismo”, “Hereu pretende excluir el castellano del ámbito público de la ciudad...”); l’altre, l’abstenció dels regidors del PP a Tarragona en la votació que acordà retirar al general Franco la medalla d’or de la ciutat atorgada el 1952. El portaveu popular, Alejandro Fernández Álvarez, justificà la postura del seu grup amb l’argument que també altres posseïdors de la distinció havien tingut “comportaments dubtosos”, per exemple el president Companys.

Comportaments dubtosos? No, senyor Fernández: Lluís Companys era un governant democràticament elegit que va cometre errors; Francisco Franco era un dictador que va cometre crims, moltíssims crims. Mentre el PP no entengui aquesta mena de diferències, a Catalunya seguirà avançant, però en cercle, com els rucs a les sínies.