La desmesura de la propaganda a favor de l’acord de finançament aconseguit pel govern de Catalunya és el que, a hores d’ara, el fa més sospitós de no ser ben bé el que diuen que és. També hi ha els arguments tècnics incontestables: com l’incompliment del principi d’ordinalitat, que fins fa quatre dies era innegociable, o la inexistència d’una bilateralitat autèntica, que no es pot confondre amb el fet que, com sempre, hi hagi hagut negociacions a dues bandes (si no, hauríem d’acabar dient que l’acord del Majestic també en va ser, de bilateral). Per no parlar del fet que s’hagin incomplert els terminis i que l’aplicació es retardi un any més, o que les xifres que donen Castells i Puigcercós per a 2011 i 2012 siguin merament especulatives. Però tot això és la lletra menuda, ben sabuda per qui l’hagi volgut llegir. El gros, el que realment sorprèn, és la campanya propagandística. Tant la visible –vull dir, els anuncis, les entrevistes, les paradetes que fan 20.000 simpatitzants socialistes en un matí de diumenge, les declaracions hiperbòliques sobre la significació política de l’acord...–, com la invisible –és a dir, les pressions periodístiques que s’han fet en contra de les expressions de dissidència davant la pretensió d’adhesió unànime als resultats de l’acord–. A què ve tant d’histrionisme?

La meva opinió és que el PSC ha volgut convertir l’acord de finançament en una gran operació política de reespanyolització de Catalunya. Es tracta d’imposar una lectura espanyolista de l’acord que esborri la contraposició d’interessos sobre la qual inevitablement s’ha desenvolupat la negociació. El govern havia hagut de mostrar-se dur amb Madrid, fins i tot posant en qüestió que fos veritat que guanyant Zapatero, hagués guanyat Catalunya. Però, acabada la tensió, al PSC no li convé que perduri la imatge de la contraposició d’interessos, sinó que es restauri la idea de la complementarietat. El PSC ara espanyolitza l’acord, per dir-ho d’alguna manera, fins i tot inventant –en boca de Montilla– la idea d’un Zapatero generós a qui hem d’agrair tanta magnanimitat. Per a ERC, no cal dir-ho, el relat de l’acord és tota una altra pirueta, força més complicada. A ERC se li ha deixat representar el paper de torna, perquè l’acord arribés a fer el pes complet. I ara intenta capitalitzar-lo en dues línies diferents: Carod, des del govern, afegint-se a l’exageració –“un acord XL per a un Estatut de talla S”, una afirmació hàbil que porta afegit l’habitual retret a CiU– i Ridao, des del partit, situant-se en el “gradualisme” i fora de “l’independentisme maximalista”: d’aquí a “pujolejar”, hi va ben poc.

L’exasperació del valor de l’acord no s’ha produït només dins del país, sinó que també ha vingut de fora. Afirmacions demagògiques com les d’aquell conseller de Madrid que afirmava que per a l’acord de finançament un català valia com dos madrilenys, no tan sols són ignorants i contribueixen a sostenir la tradicional catalanofòbia, sinó que acaben donant la raó als negociadors: hom diria que, efectivament, els catalans acabem de fugir amb un botí. Ara bé, en aquest context ocupat a desorbitar la realitat, on la van dir més grossa és a la reunió del consell territorial socialista del cap de setmana passat. El titular de portada d’un dels diaris que se sol apuntar a totes les campanyes del tripartit, deia: “El PSOE declara la fi de la desafecció catalana”. Si els he de ser franc, encara prefereixo la rucada del conseller del PP de Madrid. En canvi, trobo intolerable que el partit del govern d’Espanya s’atreveixi a determinar res sobre la nostra sentimentalitat política. Com si un dia CiU decretés el final de la catalonofòbia dels espanyols. ¿No es veu fins a quin punt, a més de ridícula, és una actitud perdonavides inacceptable?

No voldria perdre ni un minut més amb Espanya. Un paràgraf encara és massa. Sobretot, perquè les seves arrogàncies són fruit dels nostres acovardiments, dels agraïments exagerats i mesells, que afavoreixen una mena de concepció feudal de la política en la qual es veu que cal agrair a l’amo la generositat d’haver fet –una mica de– justícia. La meva intenció és ben la contrària: crec que passem massa estona, a vegades tota l’estona, pendents de si Espanya ens estima o ens abonyega. No és només la política del PSC la que ens espanyolitza gratuïtament i fora de mida, com la campanya d’ara mateix. És que fins i tot a bona part de l’independentisme –i ara no parlo d’ERC– sembla que només l’alimenti l’antiespanyolisme. Hi un tipus d’independentistes als quals només els fa moure Espanya. És el cas tan habitual de justificar la independència fent referència gairebé exclusiva a l’espoli fiscal o, ara, a l’esperada sentència del Tribunal Constitucional. Mai no he entès aquesta lògica d’un cert catalanisme que sembla que esperi, en positiu o en negatiu, que sigui Espanya la que ens vagi dibuixant el camí de l’emancipació.

En el fons, per al nostre futur nacional emancipat, la sentència del Constitucional ens hauria de ser més aviat indiferent. Primer, perquè des d’una perspectiva nacional espanyola unitarista, el més coherent és que repassin bé l’Estatut, per si en algun punt, algun dia, podia fer una esquerda a la Constitució. Segon, perquè ni que el Constitucional beneís aquest Estatut ribotejat, això no el salvaria pas de les seves enormes limitacions. A veure si encara també acabarem agraint la generositat dels senyors magistrats per haver salvat un Estatut que ja va néixer raquític! I tercer, perquè fins i tot en el millor dels casos, el futur del país no passa exclusivament per aquest instrument. ¿Algú creu que si el Constitucional avala el precepte que el català, a Catalunya, sigui tan obligatori com l’espanyol, tindrem la llengua salvada? ¿I hi ha algú que no s’adoni que el català podria tenir futur malgrat la hipotètica sentència negativa del Constitucional?

L’espanyolitis aguda que vivim aquestes setmanes provocada pel PSC és una inflamació que ja passarà. Però tornarà l’espanyolitis crònica, que en molts catalans se’ns manifesta en uns símptomes de dependència, bé sigui per acomodació a la deformació, bé sigui per una reacció neuròtica que ens porta a fer-ne el sentit de la nostra vida. La meva opinió és que qualsevol projecte d’emancipació nacional que vulgui tenir futur ha d’estar curat de tota mena d’espanyolitis, tant de les inflamacions agudes d’espanyolisme abrandat, com de les inflamacions cròniques espanyolisme resignat o de l’antiespanyolisme visceral.