¿És un bon acord de finançament? Més que això: excel·lent. El problema és que aquest acord consta de dues parts: la que està consignada en els 70 folis presentats per la senyora Salgado i la que no hi consta, que és la major part de les molt concretes medalles que s’estan posant els negociadors. L’acord, d’altra banda, ha de seguir el seu camí de tramitació legal, no és definitiu. De moment, hem comprat una moto –els 3.800 milions– que no sabem si és o no al pàrquing. Hi ha un subtext de trucades telefòniques que no s’han posat en negre sobre blanc. Per exemple, l’aportació de l’Estat al sistema en aquest ja mític 2012. Per exemple, les xifres que rebrà cada comunitat, que cadascú se les ha fetes com ha pogut i volgut. Ara bé: deixem això de banda, que és molt deixar, i mirem com queda el repartiment de poder, ja que, segons la regla clàssica, qui té la clau de la caixa té el poder.

Miraré de traduir tot plegat com si parlés amb la meva veïna, una soriana espavilada, que parla castellà i veu el Cuní cada matí per estar al cas: la dona, que ara està de vacances al xaletet comprat amb veritable suor menestrala, ha anat congriant la certesa que Espanya ens aixeca la camisa. Comencem, doncs, pel model.¿Ha canviat? S’ha modulat. Però un principi resta en peu: quatre comunitats paguen i onze cobren. Això fa trenta anys que dura, que vol dir que el sistema no és eficient. Cap ni una de les comunitats receptores ha passat a ser contribuent. I, si serveix com a pista, paguen Madrid i els Països Catalans. Quan dic aquestes coses, la veïna m’explica que la seva família, a Sòria, viu tot l’any –“de conya, viuen”, diu– de treballar uns mesos al camp, perquè aquelles famoses peonadas que havien de durar quatre dies encara hi són, a Andalusia, a les Castelles i a Extremadura.

Tots els diners es recapten al “territori”. Immediatament l’Estat se’n queda el 50%. Una part torna a les comunitats en forma d’inversions. Aquí és on l’Estat decideix, posem per cas, que l’autovia que unirà l’Aragó amb el mar passarà per Vinaròs i no per les Terres de l’Ebre. No seré jo qui protesti per una decisió que beneficia els cosins valencians, però la pregunta és si amb els 3.800 extres la Generalitat pot fer la carretera que falta al nostre Sud i la resposta és no. No hi ha prou calé. El poder de l’Estat és establir eixos de desenvolupament, decidir que la T1 s’inaugura sense metro, obligar els empresaris catalans a comprar una línia aèria per tenir connexions internacionals, fer les inversions catalanes tardanes i escasses. Això és el 50% de l’Estat. Això, i el cost de l’Institut Cervantes, que equival, ell solet, a la meitat de tot el pressupost de Cultura de la Generalitat. Com diu molt bé Esperanza Aguirre, els uns fan hospitals i els altres fan ambaixades.

Una altra part d’aquest 50% confiscat, l’Estat el tornarà al sistema autonòmic a través de l’aportació dels 11.000 milions, que són absolutament teòrics i, per tant, làbils. Solbes va dir que 6.000 i el 2009 seran 6.000: aquests consten en el document; la resta, no. La vocació zapateril de fer que totes les autonomies incrementin l’assignació ha obligat a posar en l’horitzó del 2012 aquesta xifra, d’on surten els 3.800 catalans, igualment hipotètics. S’han posat de paraula. És un compromís verbal i opinable. Un altre govern (o aquest mateix) pot tenir altres vocacions. I sense aquesta xifra, tota la resta trontolla. Però mirem què se’n fa de l’altre 50%, la meitat que queda en mans autonòmiques. Doncs resulta que les autonomies només en poden disposar del 25%, i encara hi ha una minúcia tècnica que permetria a l’Estat posar-hi mà. En tot cas, el 25% del 50% és, si no m’erro, una vuitena part: d’això se’n diu descentralitzar!

El 75% de la recaptació transferida (50%) va al pot comú que es distribueix entre les autonomies per cobrir els serveis bàsics. El criteri de la distribució el fixa l’Estat. Per simplificar, diguem que és el de la població ponderada. Catalunya hi guanya perquè se li ha comptat el milió i escaig de població extra, que estava ben bé a la intempèrie, però sense tenir en compte, com es demanava, que un immigrant surt més car que un aborigen quan es tracta de serveis socials, perquè la prestació és més abundant i més complexa. Aquesta no és, però, l’única font d’ingressos. S’hi han afegit alguns pots més, per cobrir les necessitats de les comunitats subvencionades, perquè puguin pagar també allò que no són serveis bàsics. Aquí diuen que Catalunya torna a rebre un pessic, perquè s’hi han calculat les transferències “estranyes”, com Mossos o Justícia, que no són generals, però això no està escrit enlloc. ¿I no ens les pagaven, abans? ¿Teníem una transferència sense dotació?

Queda un ‘pot’ petit i contradictori, que ajuda les comunitats riques perquè són riques i les pobres perquè són pobres. Ara bé, retinguem dues coses: l’Estat controla set vuitenes parts de la riquesa; i tot, si vol. I, si Catalunya rep molt, és perquè estava molt avall i era voluntat dels negociadors catalans situar-la per sobre de la mitjana en recursos per habitant. Aquest punt és intel·ligent perquè, si es compleix, que encara no ho sabem, arrossegaria la resta. Ara bé, suposem, i és molt suposar, que rebem els 3.800 milions: ¿són molts o pocs? El pla de Rodalies val 4.000 milions. El desplegament de la nova llei d’educació està valorat en 1.200 milions. I en un mal any com aquest la Generalitat ha fet un dèficit de 4.500 milions. I siguin molts, bastants o pocs, em temo que hem arribat al sostre del sistema. No s’anirà més enllà. Com en el nivell de competències, som al final del camí. ¿Ens hi cap, l’ambició?

Dues paraules finals sobre el procés de negociació, dut amb una altíssima dignitat per part del president Montilla i del conseller Castells. Hem de ser conscients que el brillant resultat (teòric) ha permès que un diari de casa titulés en portada que el PSOE donava per tancada la “desafecció catalana”. I a sobre, pim-pam, han desarborat CiU, amb la qual el PSC es disputa el lideratge de la societat catalana. Sembla molt que el president Montilla ha fet els deures que tenia damunt la taula quan va defenestrar Maragall: estintolar el govern de Zapatero amb bigues d’acer i relligar Catalunya amb Espanya. És clar que això té un cost! ¿Vol dir que ens han comprat? Si tot el que està en l’aire acabes arribant, tampoc no hem sortit gaire cars. El dèficit fiscal català està entre 14.000 i 20.000 milions anuals, segons les fonts. Catalunya bé val aquestes misses, siguin 2.000 o 3.800 els milions. Que soni, doncs, la fanfàrria, que a Madrid també celebren.