Quan el PIB espanyol fa un esternut produeix una marea d’aturats, més aturats que cap altra economia europea. Espanya es caracteritza, a més, pels seus nivells sempre comparativament altíssims de persones sense feina (avui són més de 4 milions). Els empresaris reclamen que s’avanci vers la creació d’un nou contracte laboral unificat amb un acomiadament més barat i que es rebaixin les cotitzacions de la Seguretat Social. Zapatero, i per descomptat els sindicats, s’hi neguen en rodó. La vicepresidenta Salgado rebutja parlar d’aquests assumptes perquè, diu, és depassar les “línies vermelles” del govern socialista.

Però imaginem que, com argumenten els empresaris i molts economistes, la primera mesura servís per generar més feina –o frenar-ne la destrucció– i per acabar amb el mur que separa els treballadors temporals dels fixos tot discriminant greument els primers. Imaginem que la segona, en permetre als empresaris disposar de més recursos, també fos eficaç contra l’atur. Tal vegada sigui així –tendeixo a pensar que sí– o tal vegada no. En tot cas, el que no val és això de les “línies vermelles” imposades per Zapatero, que, d’altra banda, és algú amb uns coneixements sobre l’economia tirant a escassos. El líder del PSOE, el gran apologeta del tarannà i del diàleg, defuig estudiar qualsevol reforma en l’àmbit laboral, cosa que complica molt que l’anomenat diàleg social doni fruits apreciables. S’hi nega, fa tota la sensació, bàsicament per dues raons: en primer lloc, per pur ideologisme pseudoesquerranós, per una manera miop d’entendre la política. En segon, per por a enfrontar-se als sindicats. Un dels seus pitjors malsons deu ser que puguin convocar-li una vaga general.