La llibertat exigeix molt més que sortir al carrer a protestar contra un abús. La plenitud nacional reclama un gest previ que, en aquests moments, cap membre de l’elit política, econòmica i social de Catalunya està disposat a assumir: obrir un conflicte democràtic amb l’Estat espanyol. Vet aquí per què les conseqüències immediates de la sentència sobre l’Estatut seran, amb tota probabilitat, decebedores per al catalanisme. Vet aquí per què continuarem engabiats en la resignació, l’estupor i l’immobilisme i, per què, la reacció popular (condició necessària però no suficient) no derivarà en cap canvi estructural malgrat les il·lusions que molts hi tenim dipositades. De manifestacions massives en defensa del dret a decidir ja n’hi ha hagut dues, el 18 de febrer de 2006 i l’1 de desembre de 2007 i no hi ha raons per pensar que les conseqüències polítiques d’una tercera siguin gaire diferents de les anteriors. Cal un coratge inexistent, estar disposat a assumir unes tensions brutals, i, en un primer moment, acceptar que l’aventura no se saldarà sense costos personals, econòmics i de benestar.

No cal dir que, entre la classe política, l’actitud acomodatícia transcendeix la dels 25 diputats del PSC al Congrés. La ratera en què el país ha caigut s’insinua en les declaracions estivals que formulà Josep Maria Àlvarez en una entrevista per a aquest diari quan va afirmar que “Si ERC i CiU no pacten és perquè no volen la independència”. El diagnòstic del secretari general de la UGT a Catalunya em sembla erroni perquè pràcticament tots els diputats, els militants i gran part dels votants d’ambdós partits votarien que sí en un referèndum de sobirania. Del que fugen almenys els quadres dirigents d’aquests partits (i en aquest sentit sí que Josep Maria Àlvarez l’encertaria) és de la fase prèvia: la de les garrotades que cal entomar abans de convocar el referèndum.

I en aquest amagar el cap sota l’ala coincideix pràcticament tot l’espectre polític, inclòs l’independentisme parlamentari. En el fet d’esquivar els costos del conflicte s’hi arrengleren tots els partits de tradició catalanista i, si no, que ho preguntin al conseller Josep Huguet, que aquesta setmana ha continuat a Prada advocant per la fantasia de la reforma de la Constitució espanyola com a resposta a la retallada propiciada per la jurisdicció constitucional. Si el membre d’un partit que ostenta la independència en la seva declaració ideològica, i després de tot el que ha passat, encara aposta per reformar Espanya, què no han d’opinar José Zaragoza, Miquel Iceta o el president Montilla? Quina altra guspira cal que s’encengui per encetar el procés cap a l’Estat propi? És que no n’hi prou amb l’evidència de dominació nacional que suposa la imposició d’un ordre constitucional contra la voluntat democràtica d’un poble?

Sempre m’he preguntat per què el catalanisme, que encara exhibeix una força numèrica suficient per posar l’Estat espanyol contra les cordes, ni tan sols ha suggerit executar l’amenaça en cap dels envits registrats des de la Transició. No sols això, sinó que som especialistes a facilitar-los la feina: amb tot el sainet de l’Estatut no haurà calgut allò que José María Aznar pretenia impulsar cap a l’any 2000, un pacte amb el PSOE per aprovar una llei que tanqués el procés autonòmic. El capítol de la reforma estatutària culminarà amb l’efecte bumerang d’una sentència que, en paraules del ministre de Justícia i insigne jurista, Francisco Caamaño, marcarà els límits de l’Estat autonòmic. Des d’Espanya ens van fer creure que el catalanisme havia llançat un desafiament, però aprofitaran la nostra empenta per etzibar-nos una sentència Loapa dirigida a lligar de peus i mans l’autogovern. No haurà calgut cap llei espanyola del procés autonòmic ni cap reforma constitucional a la baixa en què coincidissin PP i PSOE: n’hi haurà hagut prou amb un Estatut mutilat amb la interpretació del Tribunal Constitucional. La Loapa que no es va consumar el 1983 ens la refregaran el 2009, quan alguns catalans il·lusos es pensaven que això d’Espanya ja era un projecte modern, democràtic i plural.

Però insisteixo en la qüestió. Per què davant aquesta successió d’evidències funestes i encara amb un cert múscul social, en els moments decisius ningú des de Catalunya no fa el pas endavant? Em temo que no tenim prou informació per respondre amb propietat a aquesta pregunta però sí que comptem amb antecedents que ens assenyalen que impulsar un enfrontament amb l’Estat espanyol ha de ser una cosa molt seriosa. Tan seriosa com que gairebé tots els presidents de la Generalitat del segle XX van trepitjar en algun moment la presó i un va ser afusellat. L’actual vicepresident de la Generalitat, Josep Lluís Carod-Rovira, potser va ser el darrer a sentir els ressons d’aquest brogit quan va tornar d’entrevistar-se a Perpinyà amb membres d’una banda armada, però després, amb problemes de salut inclosos, es va estimar més governar i oblidar. Comprensible i humà. Però, en aquesta tessitura, no ens estranyem si l’independentisme parlamentari ens proposa sortides estrambòtiques per no mirar la bèstia als ulls. Si el món social, polític, econòmic i cultural no està disposat a mantenir el pols, qui serà el valent que es cremarà a la plaça pública?

En un altre sentit, no cal dir que a Euskadi tenim l’altre precedent. Quan el PNB i l’esquerra abertzale pacten un full de ruta a Lizarra el 1998 salten totes les alarmes: les Corts espanyoles aproven una llei d’il·legalització de partits polítics que, uns anys més tard, deixa sense representació política una part de la població basca, permet foragitar el nacionalisme democràtic del govern i que un pacte entre les forces espanyolistes catapulti Patxi López a la lehendakaritza. Quin guió seguiria l’Estat espanyol si la clara majoria que ara hi ha al Parlament de Catalunya pactés una fórmula per fer efectiu el dret a decidir?

I és que el dia que el catalanisme llanci un obús nacional la resposta espanyola serà furibunda. Com sempre afirmem, difícilment hi haurà repressió violenta en el marc de la UE i del Consell d’Europa, però sí que no ens estalviarem, pel cap baix, campanyes d’odi, torbacions socials i processos judicials. Mentre una massa crítica del catalanisme no accepti assumir aquests sacrificis personals i col·lectius, continuarem vagant erràtics pel desert.