Una característica de tota llengua minoritzada és la seva ocultació. És aquest l’estat en què viu el català a la Catalunya Nord, el territori dels països de parla catalana on la salut del català és més precària. Això fa que la llengua sigui invisible a primera vista, tot i que encara continuï viva en certs àmbits que, en tot cas, cal saber trobar.

Pere Manzanares és pedagog i un dels fundadors de Ràdio Arrels, el principal mitjà de comunicació en català d’aquest territori d’administració francesa. Bon coneixedor de la situació del català, considera que la llengua ha viscut més canvis “els últims cinquanta anys que en els tres segles anteriors”. Fins fa mig segle, recorda Manzanares, el català era una llengua “d’ampli ús social” que alhora vivia “una situació d’autoodi”. El resultat no podia ser pitjor: “Tota una generació de catalanoparlants va deixar de transmetre la llengua als seus fills”. Però ara, continua el pedagog, la situació s’ha invertit i el català “té prestigi”, un cop ha perdut tota presència social.

El fet és que, tímidament, es poden observar certs canvis pel que fa a la situació de la llengua; d’una situació de total menyspreu s’ha passat a una altra en la qual sovintegen els cartells en català i, a poc a poc, l’escola sembla fer-se càrrec de la necessitat de conservar la llengua. Així, seguint l’exemple de La Bressola, l’escola catalana que porta més de trenta anys impulsant l’aprenentatge del català, l’escola pública comença a aplicar programes bilingües.

Un dels llocs on s’ha començat a desenvolupar aquests programes és Elna, on dóna classes Andreu Escarrà, professor d’història i geografia que valora “positivament” el primer any d’educació en francès i català i que assenyala que els alumnes que han participat en el programa “són acostumats a parlar en català”. A la mateixa escola, l’educació infantil es fa també en dues llengües, “al matí en francès i a la tarda en català”, com apunta una de les mestres.

Més enllà de la llengua, el que és cert és que la Catalunya Nord té un sentiment molt fort de catalanitat, amb senyeres visibles a tot arreu i dos equips de rugbi, els Dragons Catalans (rugbi a XIII) i sobretot la USAP, que fan un paper unificador d’aquesta catalanitat, un sentiment d’identificació que, cal tenir-ho en compte, no està estrictament lligat a l’ús de la llengua. “Hi ha a Catalunya Nord més catalanitat que llengua catalana”, apunta Joan Clua, delegat de catalanitat de la USAP, alhora que recorda que el crit de guerra de l’afició no és cap altre que “Ils sont là, ils sont là, les catalans”, és a dir, “Ja estan aquí, ja estan aquí, els catalans”.