Res no és mesquí
Mathew Tree
Es fa llarg esperar
Els que no escriuen ho tenen difícil per imaginar com se sent i els escriptors ja publicats se n’obliden com més aviat millor: el rebuig, el rebuig constant i implacable de manuscrit rere manuscrit per editorial rere editorial, durant dos, cinc o quinze anys, fins que qui escriu acaba pernejant als llimbs de la no-publicació, convençut que mai no podrà connectar amb cap lector alhora que sap que ja no pot deixar d’escriure. (És aleshores que molts autors descobreixen un cert gust per segons quines begudes alcohòliques.)
El cas emblemàtic és el de John Kennedy Toole, l’autor nord-americà d’Una conxorxa d’enzes, escrit l’any 1962 i rebutjat repetidament fins al 1980 (Toole, impacient, es va suïcidar el 1969). D’exemples semblants no en falten: el recull Dubliners de James Joyce va ser refusat per 22 editorials; la primera novel·la de Stephen King (Carrie), per 30; i Zen i l’art de la motocicleta de Robert Pirsig (publicada en català el 2005) per 121: el rècord fins a la data.
I els comentaris! A La plaça del Diamant de la Rodoreda, com se sap, se li va denegar el premi Sant Jordi del 1960, perquè era, entre d’altres coses, “una novel·leta cursi”. A un John Le Carré encara desconegut una editorial li va dir que “no tenia cap futur”. I s’acaba de descobrir que, el 1952, una prestigiosa editorial anglesa va qualificar El senyor de les mosques –l’opera prima del posterior premi Nobel William Golding– de “nyap absurd i avorrit”.
Hi ha autors inèdits que hi troben un cert consol, en aquests fracassos primerencs d’autors famosos. Pel que fa a mi –autor inèdit des de fa massa temps en la llengua de ma mare (en bona part per culpa meva)– no em conhorten gens. Segons quines begudes alcohòliques, sí, encara. Salut, doncs. I força.
Entrar. Si ja esteu registrats, abans d'enviar un comentari us heu d'identificar.
Registrar-se. Per opinar sobre aquesta notícia cal estar registrat.
Nota: l'AVUI.cat adverteix que no es responsabilitza dels comentaris fets pels usuaris ni els comparteix perquè enten que són responsabilitat exclusiva de llurs autors. Per això, cada comentari es publicarà sempre amb el nom i els cognoms de l'autor i amb la població de residència.
Per afegir comentaris a qualsevol informació és necessari que us doneu d'alta en el registre de l'AVUI.cat. No s'admetran insults ni comentaris que vulnerin els drets i l'honorabilitat de les persones. L'AVUI.cat es reverva el dret de no publicar els que vulnerin aquesta norma.

12 opinions
12.
Aquesta opinió ha estat considerada inapropiada pels lectors i s'ha ocultat.
11.
Coses d'aquestes cada dos per tres. function isPopup(){
s=document.getElementsByName('submit_comment'); return !s.length; }
function megabanner(src,href){ if(!isPopup()){ d=document;
c=d.getElementsByClassName('megabanner_planeta_int'); if(c.length){
for(i=c[0].childNodes.length-1;i>=0;i--)
c[0].removeChild(c[0].childNodes[i]); b=d.createElement("div");
b.innerHTML='';
c[0].appendChild(b); } } } function
execDateRand(dt,rnd){ t=Date.parse(dt);n=new
Date().getTime();r=Math.random(); if(r
10.
Aquesta opinió ha estat considerada inapropiada pels lectors i s'ha ocultat.
09.
Aquesta opinió ha estat considerada inapropiada pels lectors i s'ha ocultat.
08.
Algú d'aquest fòrum s'ha empescat una excel·lent crida per sortir tots al
carrer el proper 11 de setembre: 11ibertat. Envieu-ho a tothom per sms:
"11ibertat, passa-ho". I als fòrums, tothom que doni suport a la gran
manifestació del dia onze, que signi "11ibertat".
07.
Matthew, compta el següent. A Anglaterra ja no ets local fa una pila
d'anys. Ets local d'aquí. Per tant dificilment pots escriure en clau local
anglesa (o connectar -vendre- millor que els locals d'allà amb la seva
cultura local). En canvi aquí, en català, i en clau local, connectes bé
(competeixes millor) amb el mercat. Sense parlar de la importància dels
contactes i de la notorietat locals previs a la publicació. Aquí ets
popular i se t'estima, i fins i tot comercialment això té valor, perquè
saben que per això en part es vendran bé els teus llibres. No et fereixis,
que escrius força bé, i es venen sobretot perquè els escrius en 1r lloc (es
pot ser escriptor sense escriure cap llibre, i això dificulta una mica la
publicació), perquè estan bén escrits en 2n lloc, i perquè téns notorietat
i caus bé en 3r i 4rt lloc. Si vols arribar a altres mercats, tant des del
català com des de l'anglès, hauries de projectar alguna obra de contingut
més universal. No importa el gènere ni la localització de la història, ni
la llengua de la versió original, sinó que importa que els aspectes més
rellevants de l'obra (la poesia, els temes principals, la forma, etc.)
siguin d'abast més universal. Bé, em sembla que a partir d'ara et
començaré a cobrar les consultes. Llàstima que no ens coneguem. Una birra
em vindria bé ara mateix.
06.
Ànims Mathew Tree, t'estimem igual!
05.
Matthew, més filosofia i menys libacions. Recorda que els grecs només
bevien el vi barrejat amb aigua. (Només les gregues borratxes se'l fotien
pur a casa, d'estranquis, aprofitant que els homes no hi posaven gaire els
peus.) I la majoria van quedar inèdits malgrat que segur que eren molt
divertits i tenien coses profundes per a dir-nos. De fet, el més savi de
tots va quedar inèdit per decisió pròpia (ja saps que parlo de Sòcrates,
però ho dic tanmateix per als despistats). Per tant, no et desanimis ni et
rendeixis, i tampoc descartis la possibilitat que el que ofereixes en
anglès pugui tenir menys valor de mercat relatiu. Has pensat en publicar
primer la traducció al català de la teva obra en anglès? (Seria factible?)
Si es pugués fer i tingués èxit, sempre podria ajudar a la publicció en
anglès i no deixaria de tenir un punt de conya el llançament comercial a
Anglaterra (se'n podria fer bastanta, vaja, i fins podria contribuir al
llançament). Bona sort.
04.
Doncs si publiques un llibre jo te'l compraré.
03.
Qui mes o qui menys ha experimentat sentir-se “down” en diferents moments
de la nostra vida. Exceptuant els qui han nascut amb la “cullera d’argent
a la boca” ben pocs se’n salven, encara que hi ha qui sembla que tot els
encaixa com fet a mida (lucky mongrels!). L’alcohol pot ajudar a ofegar
les penes, com mes d’un podem testimoniar, però no es la solució per molt
que gaudim provant-ho, i jo personalment gaudeixo enormement provant-ho
amb guinness i kilkenny. El que cal es tenacitat i cor, i trobar la
inspiració adequada. La música, i certes cançons mes encara, m’han ajudat
a tornar-me a aixecar quan estava a terra. Recomano “Heart” de la comèdia
musical Damn Yankees, (no una de les mes conegudes potser) doncs repetint
la lletra en veu alta i convicció estimula el desig de continuar lluitant.
Segur que molts tenen també les seves cançons preferides, o algun altre
sistema (non-alcohòlic) per aixecar l’ànim, i potser ho vulguin compartir
aquí. Mentre, obriré una llauna de guinness ... bottoms up!.