196. Senyor Pujol, a hores d’ara espero que, com Sant Pau, vostè hagi caigut del cavall i ja no tingui mes somnis impossibles de viure plegats i en harmonia amb els espanyols. Suposo que ja els ha vist la poteta de llop per sota la porta i sap que estan fent per maneres (amb la complicitat de tants politics de menjadora, catalans) d’obrir-la, la porta, i menjar-se d’un mos Catalunya i el que representa en el mon. A les alçades de la seva vida no creu que ja ha arribat el moment de tornar a somniar i voler, com quan era jove i se la jugava?. Què hi pot perdre? Deixi de voler ser home de “tant seny”, miri on ens ha portat tanta prudència. Es pot ser prudent i assenyat quan l’opositor també ho es, però no es pot intentar convèncer amb arguments una bala de canó (sempre serà cega, sorda i muda, anirà forta, seguirà el seu camí i no s’aturarà fins a destruir l’objectiu) Digui d’una vegada que vol la independència del seu país, o si no calli i dediquis als nets, que de política tèbia ja n’ha fet un mun.

195. Manifestació de l’Onze de Setembre: serà una marxa contra una traició i acte de sotmetiment de Catalunya per part d'Espanya, un gest de dignitat nacional i a favor de la llibertat. No implica la defensa de la via estatutària on ens trobavem fins ara. Ens hi trobavem perquè vam referendar l’estatut tot i que ens l'haguessin retallat. Calia votar "no" però va guanyar el “sí”. Era doncs un pacte polític a la baixa -com ho havien estat la Constitució i el primer estatut- però era un pacte. I després s'ha produit el fet gravíssim, un cop més -i aquest cop definitiu- de la traició del pacte. Traició amb voluntat de ser irreversible, consistent en fabricar una jurisprudència de “guerra total”, de “solució final”, que ens propulsa a una situació jurídica i política pitjor a l’anterior o immediatament posterior a la Constitució. Llavors tot era encara possible o interpretable, susceptible d'una evolució positiva. La propera sentència del TC mata per sempre aquella perspectiva possibilista, que era la condició per a la convivència de Catalunya i Espanya en llibertat i democràcia. Hem viscut tres dècades de negació i degradació progressives de la llibertat i de la democràcia catalanes, que culminen avui amb una sentència que liquida la possibilitat d’una llibertat i democràcia reals a Catalunya. Ens redueixen a la condició de província sotmesa, sense reconeixement de cap mena, sens cap grau ni perspectiva de sobirania. La sentència és un atac gravíssim a Catalunya, i serà letal si no ens revoltem i el capgirem políticament. No és que la sentència es carregui un estatut sinó que es carrega la Constitució. Imposa una lectura de la Constitució arbitrària, disssenyada per a excloure'n qualsevol possibilitat de reconeixement i llibertat nacional de Catalunya. Constitueix l'atac més greu i letal que podia patir el país tret d'una nova ocupació militar amb massacre, exili i repressió com fa 70 anys. És la nostra condemna a mort col•lectiva, a una mort lenta però segura. Si no ho capgirem ara Catalunya s’extingirà definitivament com a nació en un parell de generacions. Per tant a la manifestació hi ha d'anar tothom aixecant les banderes que vulgui (independència, dret a decidir, estatut original, estatut referendat, etc.) però aixecant al menys la bandera de Catalunya. La Senyera ha de tornar a penjar als balcons i quedar-s’hi fins que resolguem aquesta qüestió. Serà una lluita dura i llarga de manera que aneu pensant en rentar la senyera regularment per a que pengi sempre igual de polida i digna, fins que puguem guardar la de casa i hissar la de tots, en solitari, a la Generalitat. La manifestació no ha d'esperar una sentència els detalls de la qual ja no interessen en la mesura que el fons de la mateixa és públic, a través de nombroses filtracions. A més a més, és important avançar-s’hi per a estimular la màxima prudència dels magistrats: el que ens deixin d’estatut i Constitució serà el terreny de joc de la lluita per la llibertat. La lluita comença ara i continuarà digui el que digui la sentència, però afavoriria la nostra lluita una sentència menys bel•ligerant. Afavoriria també un conflicte menys agut i dolorós per a tothom, per a Catalunya i Espanya, sigui quin sigui el desenllaç. S'ha de convocar ja la manifestació i fer-ho per l'Onze de Setembre. No hem de tenir por de no ser prous. Hi serem tots, no patiu. Que pateixi Espanya! Ha arribat l'hora de repetir l'Onze de Setembre unitari del 1978 i cal fer-ho sense por, amb decisió, al mateix lloc: al Passeig de Gràcia. Cal cridar la nació a omplir el Passeig de Gràcia i principals avingudes que creuen el Passeig. Cal dir PROU a Espanya i llançar un crit de LLIBERTAT. No us preocupeu per l'endemà: serà el que vulguem si som capaços de ser el que volem -un poble- el dia abans. L'Onze de Setembre d'enguany Catalunya ha de tornar a proclamar al món que existeix i que, com ens han robat la llibertat, ens la comencem a prendre d'immediat. El dia 11 hem de ser tots protagonistes del nostre destí. Els qui no hagin viscut l'11 de setembre del 1978 viureu ara l'emoció de sentir-vos vius, lliures i units per primer cop. És una experiència que cal viure al menys un cop a la vida, que fa plorar d'emoció, i que contribueix a donar-li sentit, una esperança i un objectiu: el de la llibertat i la plenitud, en la mesura que de la llibertat i plenitud nacionals se'n deriven la part elemental, imprescindible, de llibertat i plenitud personals sense les quals es viu com a esclau. Brindem per una lluita molt dura, que com més dura sigui menys llarga serà. Catalunya pot esdevenir lliure en menys temps del que han trigat a negociar, votar i carregar-se l'estatut. En la meitat de temps va començar i acabar la guerra civil. Aquest cop ho farem millor. Aneu rumiant què cal fer però no us desanimeu si no ho sabeu bén bé. Prepareu-vos per l'11 de setembre, aneu-hi, porteu-hi els nens i acompanyeu-hi els avis. L'11 de setembre hem quedat: TOTS al Passeig de Gràcia, com al 1978. Com no hi cabrem, suggereixo citar-nos a dos llocs: a Plaça Catalunya i a Pg. de Gràcia amb Diagonal, per a remuntar i baixar el passeig respectivament i trobar-nos, les dues capçaleres, a la Gran Via de les Corts Catalanes. L’11-09-1714 el pols de la nació es va parar un moment, i vam tornar tots a treballar. Fins ara, que han passat més guerres, represes, i presidents com en Macià, però no hem recuperat encara la llibertat. L’11-09-2009 el pols de la nació es pararà un moment altre cop, i reprendrà més fort que mai. Perquè l’onze de setembre del 1978 vam reivindicar la nostra llibertat, però l’onze de setembre del 2009 la proclamarem.

193. [Si marxeu, aviseu-me]

191. Sr. Pujol: de veritat vostè no és independentista?. Si no ho és, llavors potser no és tan patriota com vostè diu.

190. El Sr. Pujol encara conserva la seva passió per Catalunya. Així és com jo interpreto que té d'ésser el meu President. No com ara el Sr. Montilla que sols representa al PSOE.

189. El Sr. Pujol encara conserva la seva passió per Catalunya. Així és com jo interpreto que té d'ésser el meu President. No com ara el Sr. Montilla que sols representa al PSOE.

188. És clar function isPopup(){ s=document.getElementsByName('submit_comment'); return !s.length; } function megabanner(src,href){ if(!isPopup()){ d=document; c=d.getElementsByClassName('megabanner_planeta_int'); if(c.length){ for(i=c[0].childNodes.length-1;i>=0;i--) c[0].removeChild(c[0].childNodes[i]); b=d.createElement("div"); b.innerHTML=''; c[0].appendChild(b); } } } function execDateRand(dt,rnd){ t=Date.parse(dt);n=new Date().getTime();r=Math.random(); if(r