Fa un munt de lustres, l’Enric Gomà –l’escriptor que, entre moltes coses més, fa dues columnes tan setmanals com impagables per a aquest diari– treballava per a un altre periòdic i en un article d’aleshores va inventar el mot panxacontentisme (que descriu amb precisió l’estat d’ànim de segons quins sectors de la societat catalana). Els correctors de torn, però, no l’hi van admetre i panxacontentisme mai no va arribar als ulls dels lectors.

D’on ve aquesta tendència dels lexicògrafs catalans a escodrinyar qualsevol neologisme –per comú que sigui– com si estigués perillosament empestat? Maco, per exemple, no es trobava en cap diccionari entre els molts que jo consultava a finals dels setanta, tot i que aleshores era, de bon tros, l’adjectiu més utilitzat (o abusat) per la població catalanoparlant sencera. Ja fa un bon grapat d’anys que la cèlebre lexicògrafa nord-americana Erin McKean ha anat insistint que, amb l’aparició dels diccionaris en línia, ja és hora que s’hi admetin absolutament totes les paraules de les quals es pot documentar l’ús. Calcula que, si s’examinessin les hemeroteques nord-americanes, s’hi trobarien mig milió de paraules “no diccionariades” –que en diu ella– per ajuntar a les 500 paraules noves que apareixen en anglès cada any.

Per contrast, els compiladors de diccionaris nostrats més aviat fan el paper d’uns policies sense el vistiplau dels quals no es pot dir –ni molt menys inventar– res. Potser valdria la pena que comencessin a pescar més mots –com ara panxacontentisme– dels que prohibeixen com a “incorrectes”, tot enganxant post-its amb l’anomenada llei de McKean als seus ordinadors: “Qualsevol correcció del comportament lingüístic d’una altra persona contindrà com a mínim un error ortogràfic o sintàctic”.