Amb aquestes americanes no es pot ser president del Barça.
El soci del Barça és massa llest per triar president i projecte pel color de les americanes.

Hi ha unes formes.
Ei! Que no vaig pas disfressat de pastoret. Segueixo el cànon clàssic: camisa i americana.

La culpa de la crisi la tenen els empresaris.
La culpa del divorci la tenen els matrimonis.

Neoliberal salvatge.
Una part important de la crisi l’ha generada la intervenció pública. El govern americà creà les societats hipotecàries Freddie Mac i Fannie Mae per donar diners a famílies que ja se sabia que mai no podrien tornar-los. Bonisme, intervencionisme, i tacatà.

I la usura.
Al revés: Greenspan, quan era el president de la Reserva Federal, va abaixar els interessos fins al 0%, i la gent es va posar a demanar per sobre de les seves possibilitats. També això va ser intervencionisme.

L’única solució és que l’Estat intervingui.
ZP, que presumeix d’intervenir, va autoritzar el finançament de la bombolla immobiliària. I avui el sector immobiliari deu 420.000 milions d’euros a bancs i caixes, el 40% del PIB espanyol. Visca la regulació, company!

El capitalisme ha mort.
Està més viu que mai. Els que són morts són els que van fer el mur per impedir que els seus ciutadans marxessin. Al capitalisme no li calen murs.

Cada cop hi ha més pobres.
Fals. El capitalisme és el sistema econòmic que més ha reduït la pobresa. Mai no hi ha havia hagut tan pocs pobres com avui, ni en xifres absolutes ni en percentatge.

Obama és l’única esperança.
És elegant i eloqüent. Somriu bé. Camina com Tiger Woods i parla com Martin Luther King. Era una gran esperança. Però d’ençà que és president s’ha mostrat molt poc eficient. Per exemple, del pla anticrisi només ha aconseguit implantar el 10% de les revolucionàries mesures que va anunciar. De fet, l’economia americana ha sortit de la crisi per si sola, independentment d’ell.

‘Yes we can’.
El que s’ha demostrat és que els americans han votat sense problema un president negre. Els europeus, que sempre volen donar lliçons, a veure quant triguen a fer un turc president d’Alemanya o un africà president de França.

Hem d’apujar els impostos de les rendes més altes.
El 90% dels impostos ja els paguen les rendes més altes. I tot té un límit. Durant el boom dels tenistes suecs, tots vivien a Mònaco, començant per Björn Borg. Després del sotrac que el país patí el 1993, van variar el sistema impositiu i van demanar als rics que tornessin. Els rics són importants i produeixen riquesa. Si cosíssim Messi a impostos, en quin país creus que jugaria?

Hem de ser solidaris.
Cert. Però amb els propis diners. És molt fàcil administrar els diners dels altres, sobretot dels que no ens voten.

El liberalisme és egoista.
El liberalisme ha fet més per eradicar la pobresa que totes les oenagés, bancs mundials, crèdits tous i condonacions del deute junts. No hi ha res com el mercat per donar feina als pobres. I t’ho dic jo, que sóc fundador d’una oenagé, Umbele: un futur per a l’Àfrica.

L’única solució per Catalunya és la llibertat.
L’única solució per a gairebé tots els problemes és la llibertat. I Catalunya no és una excepció.

Mas serà president?
L’actual conjunció política és nefasta. No només perquè les esquerres no aporten cap solució sinó perquè la gent vota una cosa i en segona volta, als despatxos, Carod en decideix una altra. I això desmoralitza.

Vostè és massa intel·ligent per ser president del Barça.
“Massa intel·ligent” és un concepte que no existeix. El Barça té el repte històric de deixar de ser el Circ Cric (local) i ser Disney (global). Som una fàbrica de somnis amb el món sencer pendent de l’art que el nostre equip crea amb la pilota. Per fer-ho possible, hem d’estar al grup de les 5 o 10 empreses futbolístiques que en els propers anys sobreviuran al repte de la megaglobalització. Hem de decidir si som Disney o el Betis. Ningú no és “massa intel·ligent” per afrontar aquest gran repte.

Només som un negoci.
No. Som il·lusió, som sentiments.

Vostè sap d’economia però no del Barça.
Des de ben jove que anava al camp amb el carnet que vaig heretar del meu tiet, Ramon Martín i Pujol, al gol sud. El 1979 vaig anar a la final de Basilea i un dels meus tresors és el carnet de soci d’aquella temporada signat pel Xarli.

Després ho va deixar estar.
L’any 1985 vaig anar-me’n a estudiar a Amèrica i com que era pobre vaig haver de deixar de pagar el carnet. Vivia d’una beca de La Caixa i amb 100.000 pessetes m’havia de pagar els estudis i l’estada, i no arribava a més.

Vaja, pobre i sentimental.
La final de Sevilla la vaig seguir des d’allà, a través d’una d’aquelles ràdios d’ona curta. Ara, afortunadament, quan sóc a Manhattan, puc veure els partits en directe i escoltar el Puyal per internet.

¿Ser president del Barça és prou important per deixar de viure a Manhattan?
Amb aquest invent que s’ha fet ara que es diu avió pots anar amunt i avall amb bastanta facilitat. Si Núñez no va deixar de vendre pisos no crec que jo hagi de deixar de fer classes.

Per cert, com acaba el ‘Zoo d’en Pitus’?
Que se salva. Els seus amics fan un zoo per recaptar els diners. Una mica com jo amb Umbele.