Com era previsible, l’Estat espanyol ha activat tota la seva maquinària administrativa i judicial per impedir la celebració de la consulta sobre la independència de Catalunya a Arenys de Munt. La bona notícia, i només per això cal felicitar els promotors de la iniciativa, és que, en el zel que demostra Espanya per restringir la democràcia i per impedir que els independentistes es comptin, ja hi ha el primer indici de les majories sobiranistes que es podrien assolir.

Això traspuava en les al·legacions del recurs presentat per l’advocat de l’Estat davant de la jurisdicció contenciosa administrativa quan es referia al “clar efecte multiplicador” que es produiria en altres municipis si se celebrava la consulta d’Arenys de Munt. En efecte, un cop oberta l’escletxa, és fàcil que es precipiti un torrent d’anhel de llibertat. Ara fa vint anys, els alemanys de l’Est, amb el degoteig de rebel·lia que suposava la fugida cap a Occident a través d’Hongria, ens van demostrar que n’hi ha prou amb l’obertura d’una petita fractura perquè el mur s’esfondri uns mesos després. Al meu parer, si no fos pels arronsaments atàvics de la classe dirigent catalana, les relacions entre Catalunya i Espanya ja es trobarien en aquella fase en què només cal una guspira per encendre un mar de flames, i no cal dir que la cort espanyola és tan maldestra i està tan encegada a l’hora de refregar-nos la seva prepotència que hi conflueixen tots els atributs d’un piròman.

La ironia consisteix en què l’aparell de govern espanyol i el seu sentit d’Estat tenen molt clar el que es neguen a admetre els prohoms de la classe política catalana: que la majoria independentista es dispara quan s’obre el procés. Només que es traduís la resposta a la sentència sobre l’Estatut en una nítida proposta de secessió ja n’hi hauria prou propulsar la majoria (i l’hegemonia del partit o partits catalanistes que llancessin el repte). Qualsevol altra giragonsa significa allargar l’agonia. Però, malauradament, tot sembla indicar que el catalanisme encara continuarà donant a Espanya noves oportunitats per no enfrontar-se a l’evidència de la dominació.

Quan et neguen la teva condició de subjecte polític, quan es rebaixa un vincle paritari a una relació de subordinació pura i dura, no hi ha cap mena de “lleialtat institucional” que es pugui invocar. Val a dir que el que s’està congriant al Tribunal Constitucional és exactament això: acabar amb el miratge pel qual l’Estatut és un pacte entre iguals per refermar el poder originari i sobirà de la nació espanyola. Per cert, els mateixos termes que fa servir l’advocat de l’Estat per demanar la suspensió de la consulta d’Arenys: la posada en perill dels “interessos generals de tots els espanyols” i conceptes essencials de la Constitució de 1978 com la “sobirania i la integritat territorial de la nació espanyola”.

Provoca estupor que alguns encara es plantegin col·laborar amb qui declara la teva inexistència política. L’acció sobiranista, la resposta coherent que des del catalanisme caldria donar a aquesta envestida, hauria de consistir a promoure el col·lapse de l’Estat i, en el zènit del bloqueig, traslladar el pols a la dimensió internacional. Ara que hi ha les condicions òptimes per impulsar el gest de fermesa (un govern espanyol en situació precària, una crisi econòmica, una presidència europea espanyola on Zapatero podria arribar desnonat), el gruix de la classe política catalana encara s’està delint per pactar els pressupostos de l’any vinent.

L’experiència d’Arenys de Munt també ha posat damunt la taula un altre factor de conseqüències suculentes: no deixa de ser simptomàtic que el primer cop que es planteja una consulta sobre l’Estat propi ressorgeixi el feixisme i la possibilitat de la reacció violenta. La Falange ha jugat en aquest afer un paper de coacció amb la intolerable connivència dels poders públics, inclosa la conselleria d’Interior de la Generalitat. La meva pregunta és: de quina “Falange” tenen por les classes dirigents catalanes per inhibir-se del gest sobiranista? Amb quines conseqüències s’amenaça els polítics catalans si opten per impulsar una consulta? Com que Catalunya gaudeix del prestigi de plantejar la seves demandes per la via purament democràtica (cosa a la qual la comunitat internacional, a diferència del que s’esdevé a Euskadi, seria sensible) quina violència larvada o explícita pensa etzibar-nos l’Estat espanyol per tal de contaminar el procés? El flux que circula per les clavegueres ha de ser molt dens i molt nociu per explicar els comportaments incongruents dels nostres polítics. Per què, almenys, no es comparteixen les veritables raons de la impotència amb la ciutadania?

Més preguntes: per què les autoritats catalanes com, insisteixo, el conseller d’Interior, no fan res per prohibir les activitats dels feixistes a Catalunya? No hi ha una llei de partits que s’aplica a aquells que busquen “destruir el règim de llibertats”? O és que tal vegada als aliats de l’Estat espanyol, als grupúscles de reservistes que s’alçarien amb l’exèrcit el dia del referèndum, a aquests no se’ls pot tocar?

Hem de continuar exhibint el lliri a la mà de la demanda democràtica perquè és la nostra única carta de joc en el concert internacional. Però quan cada cop més s’evidencia que la situació de dominació nacional que pateix Catalunya no és una qüestió de majories sinó de violència hom té la temptació de preguntar-se si el nostre veritable dèficit no ha estat viure més de tres-cents anys sense classe militar. Aquesta va ser la mancança que el coronel Macià va copsar des del principi del seu projecte. Macià representa l’únic parèntesi en aquest llarg període sense experiències de defensa de l’espai nacional, un buit que es va provar de cobrir durant la seva presidència i la de Companys amb un resultat del tot insuficient, com van demostrar els avatars de la Guerra Civil i l’ensulsiada final.

Cada cop serà més difícil, ofegats els procediments democràtics i sotjats per la intimidació, no associar l’emancipació de Catalunya a alguna mesura que cancel·li l’embat de la força bruta que Espanya pugui preparar. Tenint en compte que l’independentisme no només ha deixat de ser un tabú sinó que ja s’estén sota formes de suport majoritari, ara potser és qüestió almenys de meditar sobre els altres tabús que ens impedeixen d’obrir el procés.