Enguany es commemoren cent cinquanta anys del naixement, a Vilanova i la Geltrú, de Francesc Macià, el carismàtic militar i polític que, després d’anys de travessia pels deserts de la utopia, va esdevenir president de la Generalitat restaurada. I un segle i mig després del seu naixement (i gairebé setanta-sis anys de la seva mort), la figura de Macià continua present en l’imaginari col·lectiu.

De fet, la majoria dels nostres polítics –excepte els del PP (només faltaria!) i els dos o tres que encara queden a Ciutadans– en reivindiquen la seva figura. Si revisem les hemeroteques, podrem comprovar com des de Convergència i Unió fins al Partit dels Socialistes, passant per Iniciativa per Catalunya i, òbviament, per Esquerra Republicana i per l’independentisme extraparlamentari, tots se senten hereus de la vida i els fets de l’Avi. Des de Pujol i Mas fins a José Montilla, des de Joan Saura fins a Carod i Puigcercós, el rostre de Macià ha estat modelat com si fos plastilina fins a deixar-li la cara que més interessa per defensar les pròpies mancances i, sobretot, per etzibar una coça al rival.

La gran trampa és agafar de la vida de Macià només aquella part que interessa en un determinat moment del debat polític. Per exemple, fa uns mesos, tant l’actual president de la Generalitat com el principal líder de l’oposició es van tirar els trastos pel cap a través de la figura històrica de Macià. Això sí, tots dos van atorgar-li la categoria de campió del pragmatisme i de l’esperit unitari per haver acceptat, l’any 1931, la Generalitat de Catalunya en lloc de la desitjada República Catalana que ell mateix havia proclamat. D’aquesta manera, Montilla i Mas justificaven, respectivament, tant el paper del govern català en ple procés de negociació pel nou sistema de finançament, com el pacte que el dirigent convergent va fer l’any 2006 amb José Luis Rodríguez Zapatero per desencallar / rebaixar (segons les versions) l’Estatut d’Autonomia aprovat pel Parlament català el setembre del 2005.

Francesc Macià va ser alguna cosa més que una icona que, setanta-sis anys després de la seva mort, és utilitzada com a arma llancívola per la classe política. I també va ser alguna cosa més que l’home que, a contracor, va renunciar a la seva República Catalana per acceptar una descafeïnada Generalitat. I ho va fer amb valentia, reconeixent el seu fracàs i proclamant que aquell era el dia més trist de la seva vida. Però Macià també va ser aquell nen que feia volar estels a la platja de Vilanova i la Geltrú i que visitava amb els pares l’àrida terra de les Garrigues, el jove que va decidir fer carrera dins de l’exèrcit espanyol i l’home que va abandonar la milícia i, amb el temps, va abraçar la causa del separatisme català.

Francesc Macià, recordem-ho, va ser el cervell de l’intent d’invasió armada de Catalunya des de Prats de Molló, la persona que, en el judici a París per aquests fets va afirmar que lluitava per una República Catalana Independent “que anàvem a implantar per la violència essent aquest l’únic medi pel qual Espanya pot entrar en raó”. I també el polític que, a contrarellotge, va crear Esquerra Republicana de Catalunya i va guanyar unes eleccions municipals que van donar l’estocada definitiva a la monarquia d’Alfons XIII, l’avi de l’actual Borbó.

En aquests temps de desafecció, cal recordar que Macià, en el seu temps, va representar la il·lusió en el redreçament nacional i l’esperança en el futur. I ho va fer des d’una pràctica política ambiciosa i també arriscada que va despertar l’entusiasme d’àmplies capes de la societat catalana d’aquells anys. I això que ni era un bon orador ni ens ha deixat textos de pensament polític com Valentí Almirall o Enric Prat de la Riba. Francesc Macià era, essencialment, un home d’acció amb una confiança cega en la seva causa. Un personatge que connectava amb la gent gràcies a un magnetisme extraordinari fruit d’una vida de pel·lícula i del fet de ser percebut pels diferents estrats socials de la Catalunya del primer terç del segle XX com un home honest i conseqüent amb els seus ideals. Reduir-lo únicament a una part concreta de la seva vida, la que sigui, és no entendre ni la grandesa del personatge ni la complexitat d’unir en una mateixa figura el seny i la rauxa necessaris per avançar.