La Càtedra Lideratges i Governança Democràtica que dirigeix el Àngel Castiñeira organitza algunes de les sessions de treball més interessants dels país. Avui examina l’economia, les empreses i la política.

Ha escrit que allò que abans de la caiguda de Lehman Brothers es considerava èxit empresarial avui és qualificat d’irresponsabilitat. És així?
La darrera crisi i també les crisis financeres de principi de segle mostren que hem discriminat què és la noció d’èxit al món de l’empresa.

Què era l’èxit abans de la caiguda de Lehman?
Des d’inicis del segle XXI hem vinculat l’èxit a l’assoliment de resultats a curt termini. A les escoles de negocis ens hem arribat a plantejar si estem ensenyant a caníbals a menjar amb forquilla. Antonio Garrigues Walker m’explicava que si tu contractes un directiu per vendre subprimes i li dónes el sou fix d’un dòlar amb la resta variable, ell serà fins i tot capaç de vendre la seva mare!

Ha canviat la concepció d’èxit?
Fins ara hem posat l’accent a dir que les empreses han de ser socialment responsables. Avui sabem que la irresponsabilitat també té un preu.

Els rescats els han pagat els contribuents.
Però moltes de les institucions que aquests executius representaven han desaparegut pel camí. Hem de tenir clar que una cosa és fer negocis i una altra és fer empresa.

Expliciti’m la diferència.
Els millors empresaris volen assolir un benefici econòmic, però també tenen en compte altres elements, com la voluntat de desenvolupar un projecte i mantenir-lo en el temps o de crear riquesa per a la seva comunitat. En canvi, l’home de negocis és el que agafa els diners i arrenca a córrer.

L’home de negocis ha sigut prominent.
En algunes grans empreses mundials basades en el resultat a curt termini aquesta ha sigut la imatge. Si acomiadar treballadors era una manera de fer pujar les accions en borsa, s’acomiadaven aquests treballadors.

¿Assistim a una canvi de valors o a una expiació de culpes temporal?
Dissortadament, a una expiació de culpes.

¿El directiu de Lehman Brothers tornarà a ser un triomfador?
És possible que molts executius i ciutadans aprenguin la lliçó, però més aviat ens trobem el que anomeno la moral de l’acordió. Durant molts anys hem patit el que he anomenat la síndrome del Porsche Cayenne: val gairebé 17 milions de pessetes i molta gent per comprar-lo es va hipotecar!

Què defineix la cultura del Cayenne?
És una cultura d’un sol ús de les coses. És la cultura de l’anticapitalisme! L’esperit del capitalisme era el treball dur, la disciplina de l’estalvi, la reinversió constant. I això és el contrari! Per tant, quan em refereixo a la moral de l’acordió, vull dir que, de la mateixa manera que en l’àmbit ciutadà la recessió ha portat a un restricció en el consum i un augment de l’estalvi i al món laboral a la desaparició de l’absentisme, al món empresarial també hi ha hagut aquest canvi. Més enllà d’això, però, caldrà una regulació que marqui unes altres regles del joc.

¿El actors (polítics, empresaris) actuen sense pensar en les organitzacions que representen (govern, empreses)?
Fins i tot els ciutadans! Per primera vegada tendim cap a un model de ciutadà rondinaire, que entén molt de drets, que sap reclamar, però que no assumeix responsabilitats. És un ciutadà client que només exigeix.

Sense un sentiment de pertinença al col·lectiu.
Aquest ciutadà fa de free rider, de paràsit. Un ciutadà que es colarà al tren i al metro, a qui no li costa enganyar Hisenda i que també treballa, si cal, per a l’economia submergida.

Com es pot recuperar el sentiment de pertinença a l’empresa i a la ciutat?
El sentiment de pertinença no és només una responsabilitat del sector públic. Avui les societats estan conformades per l’Estat, tot el que és públic i polític; el segon sector, el del mercat, l’economia i l’empresa; i el tercer sector, l’àmbit social. La construcció de l’espai públic s’ha de fer entre tots tres. I és precisament en països forts on trobem una xarxa d’empreses fortes, administracions fortes i una societat civil forta.

Com s’arriba a aquest punt?
A França, a Espanya, la lògica és de suma zero: creuen que si l’Estat guanya vol dir que la societat civil és feble. I a l’inrevés. Als països nòrdics, en canvi, hi ha Estat fort, societat civil forta, i compromís empresarial fort.

Sempre els nòrdics.
Un membre de FemCat m’explicava que un dels màxims directius de Nokia els va advertir que els anys següents passaria a treballar al sector públic. Ells li van preguntar per què ho feia si perdia un 50% del seu sou.  I el directiu els va respondre que ho havia de fer perquè era un patriota.

Aquí sorprèn.
Una de les pitjors coses que ens poden passar és creure que els valors, les bones causes, la responsabilitat estan només en un sector, sigui el públic, el social o l’empresarial.

A les últimes jornades d’Esade a Sant Benet de Bages es preguntaven quins lideratges empresarials necessita el país. Quina va ser la conclusió?
Ho va dir Salvador Alemany: un projecte empresarial ha d’anar vinculat a un projecte de país. Aquests dos elements són inseparables.

Això contradiu el que fa una setmana va dir Josep Piqué: “No es poden fer plantejaments patriòtics en projectes empresarials”.
Aquesta idea em xoca! Quan més de 600 empresaris es reuneixen per demanar una altra gestió de l’aeroport vol dir que són capaços de mobilitzar-se més enllà del seu propi interès. El que no tenim resolt és la participació dels empresaris a la política.

És un deure dels empresaris?
No sé si hauria de ser un deure, però sí la normalitat. Ho anomeno la teoria de la porta giratòria: fins a la pèrdua de les nostres institucions, molts dels dirigents (Puig i Cadafalch, el doctor Robert) no eren polítics. Eren bons professionals que en un moment donat van veure que havien de fer un pas més pel país. Perquè el país necessita talent.

Què pot catalitzar una implicació activa de la societat?
Avui, la sensació clara de desemparament davant l’absència de projecte de país.

Estem en aquesta situació?
Correm el risc d’esdevenir una societat sense destí, que va a la deriva perquè no té un projecte clar. Des de fa 5 o 6 anys, en què el model autonomista, el model del Llibertat, amnistia, Estatut d’Autonomia, va caducar, no tenim clar quin és el nou horitzó, estem en una travessia del desert. I d’altra banda, una societat té projecte quan mira cap al futur: hem de dissenyar un nou pla estratègic de Catalunya, en què analitzem les nostres pròpies fortaleses i febleses.

Quines són aquestes fortaleses?
Tenim la generació més ben preparada de la història de Catalunya: sou la generació glocal, us sabeu moure a la xarxa i heu viscut en democràcia. Quan Catalunya faci el relleu i posi al capdavant del país aquesta generació, tindrà carta guanyadora. I a això s’hi ha d’afegir l’avantatge territorial: els mapes tornen a ser importants. I el mapa ens situa en un lloc estratègic en molts aspectes: en el vincle entre el port i l’aeroport, i en la connexió amb una part dels corredors científics que per extensió ens connectarien de nou amb Europa.

I les febleses?
No tenim una classe política al nivell de la preparació del país. Tenim una classe política amateur. Si els comparem amb els líders de la Transició, veurem que aquells, en aspectes culturals, lingüístics i econòmics estaven molt més preparats per anar pel món que no pas bona part de la classe política d’avui. No podem aspirar a un país d’excel·lència amb uns polítics que representen la mediocritat.

I la segona feblesa?
Tenim un sector empresarial molt microfragmentat. Les empreses familiars i les pimes són molt importants però els temps canvien i necessitem gent que sàpiga sumar.

Vostè diu que necessitem uns empresaris que diguin les veritats en públic.
En efecte. Però això és difícil que es pugui donar per la asimetria en el repartiment de poders. Una classe empresarial potent, independent i autònoma d’altres poders pot tenir prou força per dir determinades veritats. Però quan la classe empresarial està molt supeditada al poder polític no diu el que pensa.

La nostra classe empresarial té por?
Tenim una classe empresarial feble. Les patronals estan fragmentades, les empreses són de dimensió molt petita, incomparables amb el volum de les nostres institucions públiques.

David contra Goliat?
Exacte. I això descompensa el joc de balances. Si la situació fos més equilibrada, un poder podria contrarestar l’altre. Tenim tres esferes: la política, l’empresarial i la social, de dimensions molt diverses. El joc és molt asimètric a favor de la classe política.
Polítics mediocres, una generació sobradament preparada, desequilibri... Quin és la seva visió del futur?
Els empresaris progressen adequadament, però de manera lenta, i la classe política necessita millorar. En un moment tan crític com el que estem vivint, no hi ha dirigents que estiguin construint un relat de futur.