El 16 de març del 2005 Antoni Serra Ramoneda deixava la presidència de Caixa Catalunya després de vint anys al capdavant de la segona caixa catalana i cinquena de l’Estat per volum d’actius. Des d’aquesta talaia privilegiada Serra Ramoneda va viure la forta expansió d’un sector que ara sembla recular per la via de les fusions. Amb la distància que donen els quatre anys que fa que va deixar el càrrec, el també catedràtic d’economia reflexiona sobre el futur de les caixes d’estalvis i apunta els punts claus del passat que ens han portat fins a l’actual escenari.

Les fusions que afronten les caixes d’estalvis donaran lloc a un mapa diferent del model de proximitat que fins ara hem tingut a Catalunya. ¿Li sap greu la desaparició d’aquest model?
Greu no me’n sap, però si jo pogués triar m’hauria agradat seguir amb el model actual, que permetia a cada caixa projectar la seva personalitat en una comarca o zona d’influència. També és cert que aquest model s’ha anat acabant de mica en mica amb l’afany expansionista de les entitats. Això ens porta a plantejar-nos si la llei dels vuitanta que autoritzava les caixes d’estalvis a implantar-se en zones geogràfiques no pròpies va ser positiva.

I vostè que creu?
La forta expansió geogràfica que han experimentat les caixes en els últims anys ha desvirtuat el model. Caixa Penedès, per exemple, té més oficines fora del Penedès que a la comarca on va néixer. Però també hi ha altres punts que han desvirtuat el sistema de caixes i que ens han portat fins a l’actual escenari, com l’eliminació de iure o de facto de la no executivitat dels presidents.

I això cap on ens porta?
Jo crec que les caixes espanyoles tal com les coneixíem tenen els dies comptats. És un procés irreversible i no em faci posar dates però em temo que tard o d’hora s’acabaran transformant en bancs. Només cal mirar com funcionen avui en dia moltes entitats per veure que de caixa, amb tot el sentit de la paraula, en tenen poc. Llavors el millor que podem fer és reconèixer que són un banc. Miri si no tot el que està passant a l’entorn de Caja Madrid; doncs potser la millor opció és privatitzar-la i ja està. A mi tot aquest procés em recorda una mica la privatització de les grans empreses de l’Estat a la dècada dels vuitanta i noranta. És discutible com es va privatitzar Telefónica o Repsol, però segurament ara són més independents i estan més ben gestionades que si estiguessin en mans de l’Estat.

Com quedaria l’obra social en aquesta bancarització de les caixes?
D’una manera o d’una altra aquesta acció continuarà. Les caixes podrien convertir-se en fundacions que com a únic actiu tindrien accions d’una entitat bancària, seguint el model italià. Els dividends que aconseguissin del banc servirien per mantenir l’obra social. Aquest model ja el va intentar adoptar una gran caixa a finals dels noranta però, finalment, no va reeixir. El principal problema que genera aquest model, no obstant, és que a la llarga pot suposar la desaparició de les caixes perquè sempre és possible traspassar les accions o realitzar ampliacions de capital que permetin l’entrada de terceres persones que no tinguin res a veure amb una caixa d’estalvis.

¿L’actual procés de fusions és, de fet, un pas intermedi cap a aquest escenari?
Podria ser, però jo crec que el pla de fusions que impulsa el Banc d’Espanya té com a objectiu tancar oficines i reduir personal. No em convencen pas els arguments del Banc d’Espanya que les integracions són necessàries per aconseguir entitats de més grandària que puguin competir millor en un món globalitzat. Les caixes de Sabadell, Terrassa, Girona i Manlleu són entitats mitjanes-petites i la seva fusió donarà lloc a una entitat mitjana que no aconseguirà pas la dimensió necessària per competir amb els grans bancs.

Però diuen que al mercat espanyol hi ha massa caixes d’estalvi.
Això és discutible perquè a Alemanya, per exemple, hi ha centenars de caixes d’estalvis. El que sí que hi ha a Espanya són massa oficines de caixes, que no és el mateix, i això passa per l’expansió brutal dels últims anys. Ara resulta que bona part d’aquestes sucursals no són rendibles i s’han de tancar. Una caixa d’estalvis té moltes dificultats per tancar per si mateixa una part important de la xarxa, perquè es troba amb l’oposició dels treballadors i els sindicats. Fer-ho a través de fusions és més senzill.

Un altre argument que expliquen les institucions és que les integracions ajudaran a enfortir els balanços de les caixes.
Ja és sabut que les entitats financeres han d’augmentar els seus recursos propis i, de fet, ja hi ha el famós Fons de Reestructuració Ordenada Bancària (FROB) per a aquest fi. La veritat, però, és que aquestes ajudes podrien haver arribat perfectament sense fusions i no ser condició sine qua non per accedir-hi. En definitiva, les unions no es fan ni per guanyar dimensió ni per resoldre els problemes financers, sinó per tancar oficines i reduir personal.

¿Es podria haver ideat un model diferent de les fusions pures i dures que ja s’estan negociant?
És molt difícil buscar un model alternatiu a una fusió total, perquè acostumen a ser acords temporals que no van molt lluny en el temps. De fet, el pla que han realitzat les caixes de Sabadell, Terrassa, Manlleu i Girona per conservar una part important de la seva obra social crec que no és sostenible i a mitjà termini acabarà desapareixent. La solució que hauria permès conservar a cada entitat la seva obra social és molt diferent i té a veure amb la creació d’un banc. En aquest banc les quatre caixes haurien d’haver dipositat els seus actius i passius i, segons les diferents aportacions, haurien obtingut una participació que els generaria uns dividends que podrien destinar a obra social.

Per acabar m’agradaria preguntar-li sobre els plans de la direcció de Caixa Catalunya de canviar la denominació de l’entitat aprofitant la fusió amb les caixes de Tarragona i Manresa.
La veritat és que no m’acabo de creure aquesta notícia i espero que si és certa la Generalitat no ho permeti. El millor actiu que té Caixa Catalunya és el seu nom i nosaltres mai vam tenir cap problema amb l’expansió pel mercat espanyol amb l’actual denominació. La veritat és que em sembla sorprenent la unió que es dissenya entorn a Caixa Catalunya, perquè l’operació més natural hauria estat la integració amb les caixes de Tarragona i Girona.