Els fenòmens de corrupció associats a les institucions són possibles, en primer lloc, per l’existència de mecanismes en mans de les administracions que, mal utilitzats, es presten a l’enriquiment fàcil. En matèria urbanística és evident que les facultats de què disposen les administracions locals i autonòmiques de definir, canviar els usos del sòl i determinar els aprofitaments edificables –per mitjà d’un simple paper: un pla urbanístic o una llicència– i el fet que la llei permet i fomenta l’apropiació privada de la major part de les plusvàlues generades per l’acció urbanística, molt superiors a les que normalment genera una activitat industrial, de construcció o de serveis, són una temptació massa gran per a determinats –pocs però execrables– responsables polítics que es veuen convertits en veritables reis Mides que converteixen en or, per a ells i per a una colla de tèrbols intermediaris, amics i col·legues, tot allò que signen, amb la complaença o els ulls grossos –massa vegades– d’altres instàncies administratives i poders, per exemple el judicial, cridades a controlar aquesta activitat.

En matèria de contractacions d’obres públiques també existeixen mil i un mecanismes (accés a informació privilegiada, ofertes enganyoses, limitació de concurrència, modificació de preus –a l’alça– i de qualitats –a la baixa–) que permeten enriquir-se a uns quants aprofitats que presumeixen de bons contactes –reals o simulats– i que reclamen quotes d’intermediació, per a “causes” poc definides que van “del partit”, o “la causa”, als “companys” i acaben a la pròpia butxaca.

És cert que els casos de corrupció urbanística i de comissions són afortunadament molt pocs i que la immensa majoria de càrrecs municipals i autonòmics són persones honestes, com també és cert que, al final, la majoria de casos surten a la llum i són perseguits judicialment. Però la qüestió de fons és com dotar la societat dels mecanismes ètics i polítics per limitar al màxim aquests fenòmens i eliminar els factors que l’han fet possible.

La reacció espontània de molts ciutadans i ciutadanes que encara s’interessen per la cosa pública és de fàstic. El sentiment que no hi ha res a fer porta a l’allunyament de la política, “que s’ho facin”, “tots són iguals”...

Cal sortir al pas d’aquest sentiment legítim de rebuig a la política i als partits, tot recordant que el desistiment de la ciutadania, l’absentisme electoral, no porten per si sols a la regeneració de la vida democràtica sinó que, al contrari, són el caldo de cultiu de personatges tèrbols que a partir del populisme i de l’exabrupte acaben apoderant-se del poder per establir un règim de corrupció organitzada i de pèrdua de drets i llibertats.

Si la corrupció posa en qüestió la qualitat democràtica, si en mina els fonaments, sols podem fer-hi front amb més democràcia. Encara que sembli difícil, cal retornar la política als ciutadans i ciutadanes a partir d’una exigència democràtica bàsica: la participació política no comença ni s’acaba amb les eleccions cada quatre anys; els partits polítics, fins i tot els que semblen tenir més afiliats, han de superar les pràctiques cupulars, en què les informacions i les decisions estan en mans d’uns pocs professionals de la política.

La reacció davant els recents escàndols que han sotragat la vida política catalana no es poden limitar a les desqualificacions entre polítics –“i tu més...”– ni al passotisme definitiu dels ciutadans. Al contrari, ara és el moment que prosperin propostes que van ser fetes en d’altres moments, per exemple per ICV, i que van ser rebutjades pels grans partits: com ara el control estricte del finançament públic i privat dels partits polítics; prohibir les donacions anònimes; posar límits a les campanyes electorals: limitant dràsticament les despeses electorals.

En el camp de l’administració cal aplicar un codi ètic de conducta i desenvolupar el dret a la bona administració... i tantes d’altres que han de passar de les declaracions a les lleis, i de les lleis a la pràctica quotidiana.