Els casals catalans reclamen la lliure, regulada i ordenada circulació de professors de català arreu del món. Porten anys reclamant una modificació de la llei que fixa les relacions de la Catalunya interior i exterior per, entre d’altres coses, aconseguir normalitzar l’ensenyament de la seva llengua materna fora del territori català.
A tot el món hi ha un total de 122 casals catalans, gairebé la meitat dels quals ofereixen classes de català. Una activitat que, fins a data d’avui, s’està realitzant gràcies a un elevat grau de voluntarisme i en el marc de l’alegalitat.

Aquests cursos s’ofereixen principalment als fills dels immigrants i als joves Erasmus que tenen previst estudiar a Catalunya, però també a qualsevol persona que tingui interès a aprendre català. Cada casal organitza les classes per nivells segons la demanda. I tots aquells alumnes que ho desitgin, un cop acabat el curs, poden realitzar l’examen de l’Institut Ramon Llull per obtenir l’acreditació oficial.

De fet, fins al 2008, els casals catalans a l’exterior depenien de l’Institut Ramon Llull. Però des de fa gairebé dos anys arreglen comptes amb el departament de Vicepresidència del govern.

El responsable dels casals catalans a l’exterior del govern, Rafael Caballeria, informa que aquests cursos estan subvencionats amb quantitats que es determinen en funció del nombre d’alumnes i dels nivells que s’ofereixen. I pel que fa al professor i el local on fer les classes, cada casal s’espavila com pot.

L’any 2009, la subvenció anual per a tots ells sumarà uns 200.000 euros, xifra que suposa un 9,5% dels 2,1 milions de la partida que la conselleria ha destinat aquest any als casals catalans a l’exterior.
A la pràctica tot això es tradueix, com detalla Antoni Montserrat, president del Centre Català de Luxemburg, que hi ha “grans problemes per trobar i retenir professors de català” perquè en tot allò que no sigui l’àmbit universitari “el govern no té competències d’ensenyament a l’exterior”.

Més encara. Segons detalla, molts dels filòlegs que volten pel món es decanten per donar classes de castellà perquè hi ha més demanda.

El Casal Català de Luxemburg imparteix 4 nivells de català, acostuma a tenir uns 25 alumnes i aprofiten un acord amb el Parlament Europeu per utilitzar les seves instal·lacions.

En el cas del Casal Català de Sant Sebastià, l’oferta de les classes és també per a 4 nivells formatius, tenen més de 50 alumnes i aquest any no han pogut subvencionar el nivell més baix perquè els diners que reben del govern no han donat més de si. L’any passat 16 alumnes es van voler presentar a l’examen oficial i el van aprovar.

Cristina Lagé, la seva presidenta, és contundent: “El govern ha fet bé la feina de conscienciar la població que si han d’anar a Catalunya, han d’aprendre el català però ara haurien de posar els mitjans per poder portar-ho a la pràctica”.

Xavier Tudela, president de la Federació Internacional d’Entitats Catalanes, explica que el principal escull és que les competències en aquest àmbit “no estan clares i, per tant, l’interlocutor tampoc”.
Tudela i Caballeria han confirmat que la intenció és reformar la llei 18/1996 per “adaptar-la a les noves realitats”. No obstant, Caballeria avança que en cap cas es farà abans que s’aprovin els pressupostos l’any que ve.

“El problema dels professors de català a l’exterior serà un dels punts de debat en aquesta nova normativa però ja avanço –afirma Caballeria– que és un tema complicat, donat que hi intervenen altres departaments”.
Entre les propostes dels casals hi ha la creació d’una beca perquè facin pràctiques els joves professors o un sistema similar al de les Agrupacions de Llengua i Cultura, que depenen del ministeri d’Educació i que tenen l’origen en els processos migratoris del passat.

Hi ha 19 agrupacions a 9 països diferents amb 475 aules on es donen classes de castellà a 14.475 persones, bàsicament espanyols de tercera generació. El ministeri es fa càrrec de totes les despeses i, segons informa un portaveu, “estaria disposat a incloure les altres llengües oficials de l’Estat”. Això sí, en aquest cas caldria que hi hagués demanda i que el govern autonòmic es fes càrrec del cost del professor.