L’èxit actual, gairebé descarat, de l’adhesió a l’opció independentista pot estar generant unes expectatives desmesurades. I sense haver de disminuir l’eufòria del moment (la sensació de benestar i d’alliberament emocional), crec que potser val la pena moderar-ne l’entusiasme (l’exaltació dels ànims i els engrescaments fàcils). El cert és que molts catalans, després d’haver comprovat el fracàs de la via autonomista, que no ha satisfet les promeses que l’havien justificat, saben que no hi ha altra via per a la plenitud nacional que no sigui la independència. D’una banda, hi ha una generació jove que no pot entendre per què s’haurien de limitar les possibilitats d’una opció si s’aconseguia democràticament. De l’altra, al seu davant, hi ha una generació que ha vist defraudades les esperances d’una Espanya veritablement plurinacional i que, sense esperar més, sap que li ha arribat l’hora d’assumir responsabilitats directes en el destí del país. I, encara més endavant, hi ha una generació madura que no vol anar-se’n d’aquest món sense, com a mínim, haver proclamat el somni secret que fins ara havia cregut impossible.

Que la independència és la solució, a hores d’ara, ja ho sap tothom. I ho saben fins i tot els que, per raons ben legítimes, no la volen. Uns, perquè tenen por del que podria passar. Hi ha qui –jo crec que erròniament– encara creu que a Europa es poden treure els tancs al carrer davant d’una decisió de ruptura presa per un Parlament democràtic. Però, tocant de peus a terra, sincerament, algú pot imaginar l’exèrcit espanyol bombardejant el Parc de la Ciutadella o interrompent les emissions de TV3 i Catalunya Ràdio, després d’ocupar-les? N’hi ha d’altres, de catalans, que no la volen (de moment, diuen) perquè –a mi em sembla ben estrany– conserven encara una darrera esperança en la viabilitat d’un model federalista del qual els espanyols, ara i adés, han dit que no els interessa ni parlar. Per una raó que se m’escapa, troben més fàcil canviar Espanya que no fer respectar Catalunya. Finalment, hi ha també lleialtats polítiques històriques o vincles emocionals personals, i fins i tot interessos mercantils, tots absolutament respectables, que obliguen molts catalans a recelar de la independència o a descartar-la. Però fins i tot aquests darrers, cada vegada en proporcions més grans, quan hi pensen de manera freda i racional, també s’adonen que la independència és l’únic camí per superar l’actual atzucac polític nacional que ens ha dut a la profunda desconfiança vers els nostres polítics.

Però allò en què vull insistir és en la idea que la independència no és xauxa. Potser la prova més evident és la que ens dóna la mateixa Espanya, que, essent independents com són, ara mateix –i permeteu-me el punt d’exageració sarcàstica, però ja se m’entendrà– estan abocats al dilema d’haver de ser governats o per mentiders o per corruptes. La independència, enlloc del món, no assegura un bon govern. Fins i tot, malgrat que és cert que s’acabaria la sagnia de l’espoli fiscal actual, és de preveure que els primers anys caldria fer un sobreesforç de treball per sobreposar-nos a les pèrdues que inevitablement provocarien les resistències de fora i de dins. Fins i tot en un tema tan sensible com és el de la llengua, disposar d’estructures d’Estat no asseguraria automàticament que tothom es posés a parlar en català i que ho fes correctament. Es disposaria d’eines, això sí, però amb resultats a mitjà termini i no sense risc d’errors ni al marge d’altres fortíssimes influències exteriors. Possiblement, el principal desengany de l’endemà de la proclamació unilateral de la independència per una majoria significativa de parlamentaris catalans, i passada la celebració al carrer, és que res no canviaria massa. Tot just seria el punt de partida per a un lent procés de negociació de separació amistosa i de reagregació a un espai superior, i també de recerca de suports internacionals. L’endemà de proclamar la independència, ni ens abaixarien els impostos, ni a la Rambla de Barcelona es parlaria català.

Ja m’imagino que tothom amb dos dits de seny és perfectament conscient del que dic. La independència és, com sap tothom, la via ordinària per la qual tots els països normals aconsegueixen veu pròpia al concert de les nacions. Però l’important és saber si tenim res a dir en aquest concert. La independència és un dret i ha de ser, per fer-la possible, l’expressió d’una voluntat majoritària manifestada pels camins formals de la democràcia parlamentària. El referèndum, d’altra banda, només és una corroboració, un vistiplau, que es produeix a posteriori, quan tot és madur. És el darrer pas. Així va ser el referèndum per a la Constitució espanyola –ningú no va consultar prèviament els espanyols– o els referèndums catalans per als Estatuts. La independència, doncs, no és en cap cas un paquet de desgravacions fiscals, ni una garantia de fàbrica indefinida per al futur de la llengua catalana, ni una pòlissa d’assegurança a tot risc de bon govern. La independència, d’entrada, significa una més gran responsabilitat que, això sí –i aquesta n’és la grandesa–, ens permetria demostrar al món sencer qui som, de què som capaços i què hi podem aportar.

En aquest sentit, no hi ha altra manera d’entendre la independència si no és com un projecte, certament arriscat, de futur. És a dir, la independència finalment valdrà el que valgui el projecte de futur que aquesta sigui capaç de fer realitat. La bona notícia és que ara hi ha una part prou gran de país que se sent capaç d’imaginar aquest projecte i que vol dur-lo a la pràctica. Però que se’n senti capaç no vol dir que ja el tingui dibuixat. Ni que tingui convençuda la majoria que l’ha de voler. Ara és el temps dels delineants i dels arquitectes, dels enginyers, dels programadors i dels dissenyadors. Un país no s’improvisa, però s’ha de començar a pensar abans de tenir-ne els plànols detallats. I com que ara és el temps de prendre la decisió de posar-se mans a l’obra, no seria just que ja s’exigís un projecte acabat. En qualsevol cas, per fer el primer pas, el que és segur és que cal una dosi enorme de confiança, autoestima i ambició. Per tenir un país petit, més val que no ens hi posem.

I un apunt final. És a la vista de totes aquestes consideracions, doncs, que són de mal entendre les impaciències i els protagonismes que podrien provocar unes noves decepcions que el país no s’ha de permetre. El referèndum d’Arenys de Munt, per molt bones raons, però també per alguns atzars i per errors de càlcul dels adversaris, va ser un magnífic toc d’alerta amb ressò internacional. ¿Quina necessitat hi ha, ara, d’espatllar-ho amb gestos repetitius que difícilment superaran el primer? La independència es mereix, també, si es demostra intel·ligència política.