Amb una tenacitat digna de millor causa, els partits han aconseguit que la seva vida interna cada dia ocupi tot l’espai informatiu. Entretant, han anat abandonant el terreny de la discussió veritablement política. Ja no debaten programes ni ideologies, qüestions reduïdes a quatre tòpics tronats, sinó que exhibeixen corrupteles i punyalades. Exagerant, podríem dir que Zaragoza i Iceta, Madí i Homs, són més notícia que Montilla i Mas, suposant que aquests darrers –i es força suposar– simbolitzin línies ideològiques de fons. És un fet fàcil de contrastar: a les pàgines de política s’acaba parlant fonamentalment dels partits i els seus conflictes interns, mentre el debat polític s’ha de refugiar a les pàgines d’opinió, fet per aficionats. Els partits i els seus dirigents es limiten als tacticismes electorals, sempre amb l’ull posat en els moviments de l’adversari, tant exterior com, sobretot, interior. Allò que els ocupa, doncs, és el poder: com aconseguir-lo, com conservar-lo, com augmentar-lo. I la conseqüència és allò que amb farisaica cara de sorpresa els polítics en diuen “la desafecció política dels ciutadans”, i que, vist des de la banda dels ciutadans, no és altra cosa que “el menyspreu pel ciutadà polititzat”.

La meva opinió és que la causa principal d’aquesta gravíssima circumstància es troba en el fet que els partits són unes institucions de dimensions desorbitades. Primer, són maquinàries excessives pel reduït nombre de militants que tenen. I, per tant, els pressupostos i el nombre de personal que en depèn, són desmesurats. En segon lloc, els partits estan sobredimensionats en relació al seu mateix paper social. Ningú no discuteix la seva necessitat en democràcia, esclar. Però s’atorguen un paper i un lideratge que ni tenen, ni haurien de tenir. Caldria aprimar, en general, el paper de l’Estat i, de passada, el de l’administració pública damunt les nostres vides. Els governs haurien de deixar lliures zones més àmplies de les nostres vides, ara tutelades de manera abusiva. I els mateixos partits haurien de reduir les seves pretensions.

Finalment, i en tercer lloc, l’origen de tots els casos de corruptela, fins i tot quan la mantenen dins dels marges de la legalitat vigent, es deu al fet que els partits són estructures econòmicament insostenibles. Casos com el que viu el PP espanyol, i particularment el valencià, són el resultat d’aquesta dimensió que obliga a unes formes d’enginyeria financera molt complexes en què és molt fàcil que algun viu en tregui profit i, amb la seva incompetència, ho acabi posant tot al descobert. No tenim dades transparents ni dels ingressos i les despeses anuals –reals– dels partits, de la quantitat d’empleats –reals– que tenen, i sobretot, no tenim aquestes dades en relació a altres països, en funció del nombre de població. I em temo que, en això, batríem rècords mundials.

Quan els partits governen, tenen l’avantatge –per immoral que sigui– de poder desviar part de l’activitat partidista a la mateixa administració. Hi col·loquen gent que, de fet, treballa per al partit i no per als ciutadans. I, quan es governa o quan des de l’oposició es pot marcar l’acció de govern amb l’activitat legislativa, es pot aconseguir que part de les despeses del partit –electorals o d’altres tipus– siguin assumides per empreses públiques i privades. Al nostre país, els controls judicials, però també periodístics, més que laxos, s’ha de dir que pràcticament no existeixen i, quan es descobreix un abús, sol ser per carambola. Per als partits, mantenir-se al poder, o conservar-ne una petita quota, més que no pas un desafiament patriòtic és un veritable problema laboral.

Si la crisi econòmica ha portat moltes empreses a haver de revisar les seves taxes de productivitat i a entendre que si no són competitives hauran de tancar, la crisi de confiança política, expressada de manera nítida per l’alarmant indiferència electoral, hauria de portar a reflexions similars als partits polítics. Si els partits són estructures laboralment sobredimensionades, si són econòmicament insostenibles, si la productivitat és escassa a la vista dels resultats que obtenen, si són incapaços d’atraure l’interès dels perfils professionals d’excel·lència, potser també haurien de pensar en l’aplicació urgent d’un expedient de regulació d’ocupació a les seves pròpies estructures, diguin el que diguin els sindicats (que, posat a fer amics, diré que també haurien de seguir-los en l’exemple).

Aquests partits insostenibles per desmesurats, inevitablement, s’han convertit ells mateixos en notícia. Pitjor: s’han convertit en el principal problema polític del país. Posem el cas d’ERC. ¿Què hi ha hagut de veritablement ideològic i polític en les dissensions que l’han sotraguejat des del seu gran èxit electoral de 2003 fins ara? En el fons, res de veritablement rellevant. El problema d’ERC ha estat el d’un creixement desmesurat de la seva pròpia estructura i del personal en nòmina sense poder desenvolupar mecanismes d’organització democràtica de lideratge i jerarquia acceptats per tothom. Entretant, la seva política s’ha vist sotmesa als duríssims criteris de supervivència laboral: l’heroïcitat de deixar el govern comportaria la pèrdua de centenars de llocs de treball i potser una suspensió de pagaments. ERC, per molt d’esquerres que fos, de la nit al dia es va convertir en un nou-ric. I això li ha passat factura.

La meva opinió és crua: els partits tradicionals no són ni seran capaços d’aplicar-se la medicina que recomanen a la resta de la societat sobre l’excel·lència, la productivitat o la internacionalització. Viuen atrapats en els mecanismes medievals del vassallatge i la fidelitat al partit, en la insostenibilitat de les seves estructures i en el tancament autista dins la ratera nacional que els peixa. Els partits tradicionals no estan en condicions d’encarar el repte polític de fons que té el nostre país. I, per tant, només podem confiar en organitzacions amb noves estructures, lleugeres i àgils, sostenibles i transparents, capaces de retre comptes, en contacte directe amb el ciutadà amb consciència política, que permetin esberlar la ratera nacional i fer possible que tothom, també els que ara hi estan atrapats, avanci cap a la maduresa i la llibertat política a què aspirem.