Paraulotes. Segons un article recent al diari Central European News, Franz Meindl, l’alcalde de Fucking, està fins al capdamunt de l’allau de turistes angloparlants que inunden aquest poble tranquil de l’Àustria occidental atrets únicament pel seu nom (que en anglès significa, exactament, tot cardant) perquè molts es fan fotos mentre simulen (o porten a terme) copulacions davant del senyal de trànsit que els dóna la benvinguda. Però segons Juergen Stoll, el propietari d’un hotelet bavarès que es troba al peu de la muntanya de Wank (pela-te-la, en anglès) just a l’altre costat de la frontera, els fuckingencs haurien de fer com ell i aprofitar-se del fet de viure en un topònim que té un doble sentit, atès que s’hi pot fer l’agost cada hivern: els turistes anglesos, afirma Stoll, s’ho passen d’allò més bé pujant amb el telefèric (anomenat Wankbahn) i baixant per la pista d’esquí Wank. I als que cerquen emocions més fortes, per cert, sempre els queda la possibilitat de continuar les seves vacances al ja esmentat llogarret de Fucking, havent fet, si cal, una marrada prèvia de precaució al vilatge gascó de Condom.

Colonitzades. El passat 13 d’octubre es va inaugurar el primer Dia de la Llengua Anglesa; un idioma parlat, segons els organitzadors (englishproject.org) per aproximadament dos mil milions de persones, tot i que no diuen pas que més de la meitat són empresaris que el parlen malament o bé gent abans colonitzada que fan servir variants criolles difícils de copsar. El significat del dia 13 d’octubre és que va ser en aquesta data, el 1362, que l’anglès es va convertir en l’idioma oficial als jutjats (i al Parlament) d’Anglaterra; abans, s’hi havia hagut de parlar en francès.

Basques. Als jutjats espanyols on van a parar segons quins bascos, es veu que s’hi parla una variant un pèl antiquada del castellà, ja que recorda molt la que s’hi emprava durant els anys 40, 50, 60 i als principis dels 70. De fet, la situació actual al País Basc fa pensar que l’Estat que mantenim s’ha tornat ben retro: capaç, encara, de detenir gent desarmada en una seu sindical (a Donosti) pel sol fet de reunir-s’hi; o de postergar el judici d’un diari (Egunkaria) durant sis anys; o de no dir res sobre la desaparició d’un ciutadà (Jon Anza) presumptament detingut –segons el diari Gara– per la policia espanyola fa cinc mesos; o que permet –segons l’historiador Jordi Creus a l’AVUI– que uns polítics conservadors es converteixen en els alcaldes de pobles que no han vist mai perquè el partit més votat hi ha estat abolit per decret. Tot plegat fa venir ganes de marxar d’aquest Estat per fer una mica de turisme de paraulota a l’estil anglès però a tall de protesta –per què no?– amb una estada a l’illa escocesa de Barra, potser, com a mostra de com valorem l’actitud de les autoritats judicials corresponents; i després podríem passar uns dies al carrer de Collonades (Croydon, Anglaterra) perquè quedi clar què pensem de les autojustificacions oficials d’aquestes autoritats; des d’on aniríem a Cagar (Croàcia) amb la intenció de convidar-les-hi totes a perpetuïtat.