Mai aquesta societat havia confiat tan poc en la seva classe política. Mai. I tampoc mai els ciutadans d’aquest país havien tingut tantes raons per considerar els partits com un obstacle per al bon funcionament de les institucions. La successió –vertiginosa– de casos de corrupció està corcant la confiança d’una societat que, a més, ho està passant molt malament per culpa d’una crisi econòmica sense precedents.

Així doncs, ha arribat el moment en què els dos grans partits d’aquest país han de plantejar-se quines estructures de poder s’han establert durant els últims trenta anys, quins han estat els vicis de funcionament que han desembocat en aquesta situació i quines responsabilitats hi tenen ells.

I això no és un desig ingenu. És una necessitat urgent, perquè, en cas contrari, la mateixa espiral descendent acabarà arrossegant els que han afeblit les institucions durant tres dècades.

CiU i PSC, per tant, han de donar explicacions clares de per què han pogut passar tots aquests casos de corrupció i, sobretot, quines mesures estructurals cal prendre per evitar que aquesta mena d’abusos se segueixin produint. Després de tot el que ha passat, els dos grans partits de govern no poden pretendre que el sistema és innocent, perquè s’ha demostrat el contrari.

S’han d’afrontar reformes profundes i és imprescindible una regeneració dels partits, que han de deixar de ser organitzacions amb la possibilitat de ser arbitràries amb el diner públic. Hi ha d’haver criteris objectius per encarregar des d’un informe fins a una requalificació urbanística i cal rearmar ideològicament els partits, que no estan pensats per esdevenir lobbies econòmics ni sindicats d’interessos, sinó forces de transformació social i nacional. En definitiva, sense transparència no tenim futur.