Sentència
Sense accés a cap informació privilegiada, fa unes setmanes estava convençut que la sentència del Constitucional sobre l’Estatut anava per llarg. A ningú no li convenia escalfar la vida política catalana amb una resolució que seria polèmica i contestada des del catalanisme. Ara no m’estranyaria gens que la sentència es fes pública ben aviat: perplexa i desorientada, amb l’autoestima per terra, la societat catalana en general i el catalanisme en particular estan en un mal moment subjectiu per plantar cara. I el món que veu amb hostilitat l’autogovern s’ha envalentit. Si aquestes consideracions tenen algun pes, per mínim que sigui, ara seria el seu moment.

Discurs
A Espanya ha acabat fent fortuna un discurs: si l’autonomia i el finançament serveixen als catalans per fer coses lletges, ¿per què se’ls hauria de donar més poder i més recursos? Al contrari. Per tant, una sentència restrictiva trobaria un clima molt favorable. Però també a Catalunya, en les últimes setmanes, s’ha esllanguit i s’ha desdibuixat el clima d’una certa energia i d’un cert consens polític ampli per fer front a una sentència desfavorable, que s’endevinava fa només uns quants mesos. El nostre clima polític s’ha desinflat i s’ha crispat. No són les millors condicions per plantar cara.

Forces
La sentència sobre l’Estatut havia de provocar un xoc de legitimitats, un xoc de trens en el que se suposava a la banda catalana una energia i un consens considerable. Ara aquest tren ha perdut acceleració. És un fet. No és la primera vegada que ens passa en la història: en el moment que sembla possible fer un salt endavant, les nostres pròpies fragilitats i la intel·ligència i el sentit d’Estat de l’uniformisme espanyol per endevinar-les, aprofundir-les i aprofitar-les fan que arribem a l’hora de la veritat justos de forces i baixos d’entusiasme. Si jo fos ells, acceleraria la sentència.