En aquests temps de crisi, ja seria candidat a la prejubilació. I és que Astèrix, l’heroi gal creat pel dibuixant Albert Uderzo i el guionista René Goscinny, compleix 50 anys el 29 d’aquest mes; una efemèride que se celebra amb un nou àlbum que es posa a la venda avui a tot el món, amb una tirada de 300.000 exemplars a l’Estat espanyol, en català, castellà, gallec i euskera.

L’aniversari d’Astèrix i Obèlix. El llibre d’or va ser presentat el dia 8 per Uderzo –el supervivent del tàndem– a la Biblioteca Nacional de França, en un acte amb categoria de gran esdeveniment, però només se’n va mostrar la portada: el misteri ha envoltat fins avui el contingut del llibre, del qual només havia transcendit que estava compost de 56 pàgines de dibuixos inèdits d’Uderzo i un vell text de Goscinny.

“És una mica diferent dels àlbums clàssics”, va dir Uderzo a la premsa, “ja que són historietes curtes en les quals tots els personatges fan referència a l’aniversari”. En el volum hi ha molts dels personatges que han anat apareixent al llarg d’aquests 50 anys per les aventures d’Astèrix i, efectivament, no és tant una història estàndard com un seguit d’anècdotes on es detallen els preparatius que tenen lloc a l’irreductible llogarret gal per a la celebració de l’aniversari, i que inclou diversos homenatges, com unes pàgines en què els protagonistes de la sèrie parodien obres mestres de la pintura.

A més de la publicació de L’aniversari d’Astèrix i Obèlix, a França s’han preparat un seguit d’actes per celebrar les noces d’or d’uns personatges que han esdevingut una veritable icona de la cultura popular europea del segle XX. Així, el Museu de Cluny acollirà des del 28 d’octubre una exposició d’originals d’Uderzo i de textos mecanografiats per Goscinny. I avui s’estrena al teatre Champs Élysées de París el concert Le Tour de Gaule musical d’Astérix, de Frédéric Challin. A més, a la presentació del còmic es van exhibir dos segells commemoratius del servei de correus francès.

El 29 d’octubre del 1959 es van començar a publicar les aventures d’Astèrix i Obèlix al número 1 del setmanari Pilote, aventures que no es van veure recopilades en àlbum fins al 1961. Tots dos s’havien conegut en una agència belga destinada a assortir els diaris d’historietes, i ja havien treballat plegats en les aventures de Luc Junior i del pell-roja Oumpah-pah. En aquest cas van decidir recórrer a la història de l’ocupació de la Gàlia durant l’Imperi Romà (tot i que als anys 50 aC en què s’ambienten les històries encara no havia tingut lloc aquesta ocupació) per crear un heroi autòcton que contrarestés la influència de la historieta nord-americana: un homenet petit i astut que cobra una força sobrehumana gràcies a la poció màgica del druida Panoràmix.

Una química màgica
Influïdes al mateix temps per la gran revista satírica nord-americana Mad, per Walt Disney i per la tradició del còmic francobelga (amb Tintín i Spirou com a personatges més representatius), les aventures d’Astèrix s’han beneficiat de la química –tan màgica com la poció– entre el magisteri gràfic d’Uderzo i el geni narratiu de Goscinny, mestre del joc de paraules, de la precisió en la caracterització dels personatges i del running gag (o acudits que es van repetint d’àlbum en àlbum). Un dels secrets del seu èxit ha estat precisament la diversitat de lectures que possibiliten les historietes, des d’un nivell més elemental i infantil a un altre de sàtira de la societat contemporània. Un èxit que s’ha traduït en marxandatge de tota mena, vuit pel·lícules d’animació, tres amb actors reals i un parc temàtic a Plailly, als afores de París.

Una història que, malgrat tot, no ha estat mancada de controvèrsies. No són pocs els fans que creuen que la sèrie s’hauria d’haver acabat el 1977, amb la mort de Goscinny, i que la qualitat dels guions escrits pel mateix Uderzo ha estat progressivament decreixent. D’altra banda, aquest mateix any Uderzo s’ha enfrontat judicialment a la seva pròpia filla, que l’ha acusat de trair l’esperit original en vendre la seva part de la societat que gestiona els drets d’autor d’Astèrix a Hachette, cosa que permet al gegant editorial que d’altres autors puguin prosseguir les seves històries després de la seva mort.