Una de les operacions més sonades dels Mossos d’Esquadra en locals de pública concurrència on s’exerceix la prostitució va ser la que, el març passat, va culminar amb el tancament dels macroprostíbuls de Castelldefels, Riviera i Saratoga. La magistrada que instrueix el cas, Elisabet Castelló, va prorrogar al setembre el tancament dels dos clubs emparant-se en l’article 188.1 del Codi Penal (que persegueix el proxenetisme), a petició del fiscal anticorrupció, Fernando Bermejo. Més enllà d’això, de la investigació dels Mossos se’n desprèn una trama que esquitxa comandaments del Cos Nacional de Policia acusats de protegir els macroprostíbuls a canvi de rebre suposats favors o gratificacions per part dels propietaris, també imputats.

Empleats del Riviera, però, defensen que “no hi havia res de fosc” en el funcionament del prostíbul i que tant clients com noies “hi anaven perquè volien”, explica Víctor Cambero, que durant nou anys ha treballat al club, els set últims com a cap de sala. Ho corrobora Marga, que feia sis mesos que havia estat contractada, inicialment, com a cambrera i va acabar sent responsable del club als matins. “Vaig pensar que on m’havia ficat però al cap de quatre dies ja em vaig adonar que l’ambient era molt familiar”, diu ara. En opinió de Cambero, “la fiscalia ha confós una bona gestió amb el suborn”. També rebutja l’acusació de proxenetisme, que manté el local tancat.

Segons explica Cambero, les dones que exercien la prostitució “es registraven al Riviera com si fos un hotel” i eren elles les que cobraven directament al client. Els ingressos del club se cenyien al pagament de l’allotjament per part de les dones, les consumicions del bar, així com la neteja de l’habitació i el canvi de llençols i tovalloles després d’un servei, costos que assumia el client. Karen, una prostituta d’origen romanès, assegura que no tenia cap obligació amb el club. “Feia l’horari que volia, ara estic treballant en un altre establiment i no tinc la mateixa llibertat, ara tinc un horari i un control”, explica.

No obstant, tant ella com Víctor reconeixen que “si una noia deixava de venir una setmana, la donàvem de baixa” perquè, afegeix Cambero, “teníem llista d’espera de noies que volien venir al Riviera”. Karen no nega que quan estaven malaltes “trucàvem per avisar que no hi aniríem”. Els empleats també rebutgen altres acusacions de la fiscalia com el controls mèdics als quals eren sotmeses les dones per rendir més. “És veritat que venia un metge però la revisió era voluntària i la pagaven les noies”, puntualitza Cambero.

Una altra imputació que neguen és que al Riviera hi hagués alguna dona que es prostituís en contra de la seva voluntat. Karen es posa com a exemple: “Vaig pensar a fer-ho només durant uns anys però encara no he aconseguit els diners suficients”. Víctor explica que “no he conegut cap dona que ho faci per gust, la majoria pensen dedicar-s’hi uns cinc o sis anys i després deixar-ho”. Karen, però, tampoc té vergonya per ser prostituta: “En sentiria per robar o matar però no per intentar viure una bona vida amb la meva filla”.

Cambero també explica que al Riviera detectaven si una dona patia explotació: “Els porters ens avisaven si havia vingut en un taxi que l’havia deixat a la porta, o venia arrossegant la maleta des de dos carrers més avall”. En aquest últim cas, era clar que hi havia un proxeneta al darrere i no s’acceptava que “s’allotgessin” al club. Una altra obsessió del club, segons Víctor i Marga, era revisar la documentació. “Sempre demanàvem documents originals i en regla”.

Prostitutes i empleats esperen ser cridats a declarar per la jutge per intentar aconseguir tornar a treballar, o allotjar-se, al Riviera.