Gerard Quintana es reinventa de nou amb el seu quart disc en solitari, Deterratenterrat (Música Global), un àlbum centrat en Barcelona, en què toca totes les tecles, des del rock personal que va explorar a Treu banya fins a l’electrònica i la rumba. Produït per Albert Pla, aquest és un disc per parar l’orella, ja que l’exlíder de Sopa de Cabra s’ha passat sis mesos gravadora en mà enregistrant els sons de Barcelona. Aquest divendres presenta l’àlbum al Teatre de Salt.

Com et va passar pel cap agafar una gravadora?
Arran d’un concert a BarnaSants, Cançons urgents per una crisi, em vaig adonar que el lloc perfecte per explicar els efectes d’una crisi era la ciutat, on hi ha més multitud de gent. Així que vaig agafar una gravadora digital i em vaig començar a passejar per Barcelona. Anava com il·luminat. Era com si tingués un petit tresor, tot orella. Em ficava per racons i la gent em deia: “Tu, estàs filmant, gravant?”. Fins i tot vaig tenir algun problema amb uns músics de carrer. Per zones del Raval ja era una mica més mosquejant. A més, de seguida va esclatar la polèmica de la Rambla. Hi ha gent que se sent molt observada, que deuen estar fent coses no gaire benvistes.

Com has utilitzat els sons?
Molts sons els he emprat com a efectes. En lloc de posar un redoblament de tambors, he posat un camió d’escombraries, fent aquella descompressió hidràulica. De cop em vaig oblidar de la crisi. Hauríem pogut fer un disc triple, a mi que m’agraden tant les trilogies. Després dels tres discos anteriors, tot blancs, de recerca, de començament, iniciàtics, de cerca del meu propi discurs, ara podrien venir tres discos d’observador. M’agrada aquest paper d’observador.

Totes les cançons van lligades. Sembla una novel·la.
Ja a Treu banya hi ha la intenció d’estructurar les cançons d’una manera. I aquí era un dels atractius que hi veia, a banda de posar el carrer dins el disc. Volia fer un recorregut, un relat. Aquí és on va entrar la complicitat total de l’Albert Pla. El viatge que comença amb Barcelona en colors, a la plaça de Sant Jaume, els castellers i la música de la Mercè, i que s’acaba a Deterratenterrat, en una connexió impossible i un cert deliri, saltant de terrat en terrat, corrent, de bordell en bordell.

Mostres una Barcelona que no és de coloraines.
Aquesta ciutat que no volem veure, però que té un cantó més promiscu, més obert, de lloc de trobada de col·lectius que potser en altres llocs tenen problemes per subsistir, fins i tot, però que aquí troben el seu espai de llibertat. El fruit aquest de l’observació és el que m’ha portat a fer cançons amb personatges que no són jo, però que podrien ser-ho.

¿T’ha agradat aquesta posició d’observador?
No vull furgar en les nafres, en els llocs més polèmics, sinó trobar el que ens podem trobar cada dia. Aquesta realitat que de vegades és un trencaclosques. Molts dels inputs que ens arriben cada dia són propaganda, publicitat... Amb Sopa de Cabra vam començar al carrer, ens vam conèixer en una casa ocupada, i ens passàvem moltes hores al carrer. Potser aquest disc té molt en comú amb aquell moment, amb tornar al carrer. Havia tingut un cau i ara torno a ser-hi. No parlo de la Barcelona de Pedralbes, de Nou Barris, sinó de la que em toca viure, la del centre, amb tots aquests personatges amb què ens trobem cada dia.

¿Enyores una Barcelona més transgressora, menys de postal?
Jo no vaig viure l’època de l’Ocaña, ni dels Nazario, ni de Carratalà, però sé que hi havia alguna cosa que feia de la Rambla una cosa especial. I ara el concepte de passeig de mar ha guanyat l’altre. Si fas una llista de totes les botigues, veus a què està encarat. És un espai per mostrar el pols de la ciutat. I si la marca de la ciutat és una franquícia o un kebab... Som franquícia de moltes marques externes i sembla que no tinguem una marca pròpia. La Rambla ha de ser un altaveu.

¿La varietat del disc és una picada d’ullet al que és Barcelona?
Quan deia que estava fent un disc sobre Barcelona, la gent em demanava si estava imitant Ojos de Brujo. I jo el que vull retratar és Barcelona, martells pneumàtics inclosos. Hi ha tantes Barcelones com persones. I jo he fet la meva.

En aquest disc et mors...
Això m’ha portat disgustos i he hagut d’avisar a casa, no sigui que es fotin un ensurt. A la meva companya no li ha agradat gens això que em mati.

Volies matar el personatge?
Això surt de la complicitat amb l’Albert Pla. Li agradava molt aquesta cançó, Al cel, que parla de la mort d’una manera positiva, optimista, com si li expliquessis a un nen el que és morir-se. A Senyals de fum ja volia fer alguns trencaments. Recordo que Quimi Portet em deia que ell no podia fer-ho, que no podia matar el personatge, que ho havia de fer jo. Aquí, en aquest procés de buscar el meu espai, ha sigut la manera de demostrar que hi ha un trencament, que existeixo.