“Calumnia que algo queda” és l’espanyolíssima consigna sota la qual podríem aplegar les opinions que la Caverna aboca avui –a raig– sobre Catalunya en general.

A primer cop d’ull semblen haver-se obert discrepàncies profundes en el sí de la Família Brunetti arran de l'exhibició humiliant del detinguts del cas Pretòria a la seva arribada a l’Audiència Nacional, però no s’enganyin vostès, tant els els partidaris del “linxament preventiu” com els que se'n diuen contraris, acaben aprofitant per escampar tant com poden la imatge d’una Catalunya corrompuda transversalment i fins el moll de l’os.

No s’han pogut abstreure de la temptació ni els qui acostumen a fer gala d’una pretesa objectivitat desapassionada. Com a il·lustració, podeu escoltar el primer fragment: Valentí Puig a La Mañana de la COPE. Puig vincula corrupció amb una “crisis en el liderato de la sociedad catalana” que, en una regla de tres directa, imputa a l’intent de “sublimar la idea del oasis catalán” que, segons ell, era degut a que “hacían como si dotasen de Estado a la Cataluña irredenta a costa de desertizar la sociedad”... I continua. M’agrada especialment la frase gairebé apocalíptica “el Palau desafina irreversiblemente”.

Més difícil encara ho fa l’entranyable Federico que carrega contra tothom: jutges i jutjats. Perquè si Garzón és dolent, els catalans ho som més i aquí se li ha girat feina al de Terol. Quatre perles us en deixo. Hi sortim tots, de la justícia catalana al CAC, passant pels periodistes la “tribu de los Pujol” i Ángel Juanes –”una criatura sociata en la Audiencia”.