Ha estat potser el conseller d'Universitats i Rercerca més aplaudit a banda i banda de l'arc parlamentari. Ara viu a Brussel·les, on dirigeix el Consell Europeu de Recerca (CER). Des de Bèlgica, pren la paraula.

Elevat fracàs escolar, joves que volen feines estables... Qui farà recerca en aquest context?
Jo no seria tan pessimista! Tots els indicadors ens mostren que la recerca és una activitat en expansió. Fer recerca és una feina de futur.

Quin atractiu té la investigació per a les noves generacions?
Hem de potenciar els investigadors vocacionals, que no són pocs. I per fer-ho cal que tot el sistema sigui prou obert, flexible i competitiu i que generi moltes opcions de feina i promoció. El que hem d'evitar és convertir la feina d'investigació en una carrera professional garantida dintre una mateixa institució pública.

Ha dit que Europa pot ser la Massachusetts del món el 2050. ¿És factible, tenint en compte que els objectius de Lisboa per al 2010 ja s'incompliran?
Permeti'm posar l'afirmació en context. L'any 2050 el pes demogràfic d'Europa al món equivaldrà al pes relatiu que avui té Massachusetts als Estats Units. Per tant, no podem descartar que siguem una zona important al món! I Massachusetts també ens diu quina és la fórmula que hem de seguir. Aconseguir-ho no és una qüestió de poder-ho fer, sinó de voler-ho fer.

¿Europa té el marc institucional favorable a la R+D+I?
Molts països se senten implicats en la R+D+I. I això genera un gran dinamisme. És un gran potencial! Ara, també és cert que aquesta mateixa configuració pot donar peu a una excessiva fragmentació.

¿Sense l'esperit emprenedor dels EUA, podrem tractar-los mai de tu a tu en innovació i creació d'empreses?
L'esperit empresarial no és genètic. I sens dubte Europa en necessita més. Però, com aconseguim que s'impregni d'aquest esperit? No hi ha fórmules senzilles; si no, ja el tindríem! Una cosa senzilla que recomanaria i que pot ajudar és aplaudir els èxits empresarials.

Si Europa aconsegueix ser Massachusetts, Barcelona serà Boston?
No abusem de les analogies. A Europa hi haurà un nombre de ciutats importants. I hem de ser conscients que les capitals d'Estat tenen avantatge, tot i que no necessàriament d'una manera decisiva en educació superior o recerca: Boston n'és una prova! Podem ser capital d'estudis.

Molts empresaris i polítics posen Boston com l'exemple a seguir a Catalunya. D'altres, com Pedro Nueno, asseguren que mai serem com la capital de Massachusetts.
En aquests moments fixar-nos en Boston és posar la mirada en una realitat que, encara que modèlica, està molt lluny de nosaltres. Potser és millor que prenguem l'exemple de Canadà, més equiparable a nosaltres.

Nueno té raó, per tant.
El nostre futur partirà de les realitats econòmiques que ara tenim i que farem evolucionar. El pes de la construcció no hauria de tornar; el turisme continuarà sent molt important; i la indústria de l'automòbil, depèn. Segur, però, que hi haurà una activitat econòmica important què produirà coses. Quines seran aquestes coses? Haurien de ser productes dissenyats, impulsats i potser fabricats per persones amb una formació elevada.

¿Aquestes persones d'elevada formació aplicaran el seu coneixement a les indústries tradicionals?
La meva esperança i aposta per al futur del país seria que disposéssim d'un sistema educatiu, a tots els nivells, i en particular a la franja superior, punter, que alimenti una activitat econòmica al seu entorn per la via, entre d'altres coses, de l'emprenedoria dels graduats.

¿Una economia del coneixement catalana?
Això és el que jo entenc per economia del coneixement.

Concreti'm la seva definició.
Economia del coneixement s'ha convertit en un eslògan. Però, a l'inici, servia per referir-se al fet que d'aquí uns anys les economies més potents del món seran aquelles en què els productes els hauran dissenyat persones amb un nivell de formació molt alta: tècnica, de gestió, de ciències de la vida... Això marcarà la diferència entre els països amb productivitat i nivell de vida alt i els països relativament més endarrerits.

Sempre es diu que Barcelona pot ser capital de les ciències de la vida.
Certament, partint de la base de bons hospitals que tenim, estem ben posicionats a l'àmbit de salut. Però no només: també en escoles de negocis, economia, arquitectura, disseny, i fins i tot gastronomia! I li he de dir que avui en dia, des d'on estic treballant, percebo que Catalunya és vista com un nou actor a l'escena de la investigació puntera europea. Utilitzant un símil futbolístic, ja estem jugant a Primera Divisió.

En investigació?
En efecte, però encara estem a l'àrea del patiment.

Entre la permanència i el descens?
Exacte, però abans érem a Segona Divisió! Hem pujat de categoria!

¿La temporada que ve hem de consolidar-nos i a la següent, UEFA?
Molt ben expressat.

Les primeres deu universitats estatals del rànquing d'investigació universitària són catalanes. Alguns ho relacionen amb la política d'atracció de talents que va impulsar com a conseller.¿ La clau és continuar atraient talent?
Efectivament.

¿Barcelona i Catalunya estan en condicions d'atreure aquests talents?
S'està fent. Al CER estem identificant els lideratges científics joves europeus i Catalunya està molt ben situada. Tant pel talent que ha atret com pel talent que és capaç de retenir.

Quins actius té Catalunya per atraure i retenir aquests talents?
Als centres de recerca catalans i a les nostres universitats hi ha hagut prou obertura de mires per fer ofertes a gent bona que les ha acceptat. A Europa a vegades es dóna la paradoxa que gent bona no rep ofertes perquè els sistemes de recerca i universitaris són tancats. En canvi, a Catalunya hem tingut l'avantatge, que hem de potenciar i mantenir, d'aquesta obertura de mires. I a més podem oferir condicions de treball raonables: tenim bons laboratoris en els quals s'ha invertit força, hi ha hagut continuïtat política...

Amb les línies que vostè va marcar.
Hi ha hagut molta gent que ha treballat perquè Catalunya fes un tomb. Jo vaig tenir la sort de ser nomenat al lloc adequat en el moment adequat, i vull assenyalar també que aquest tomb ha estat continuat: el finançament de la recerca a Catalunya des del 2004 -jo ja no hi era- ha augmentat molt.

Tal com hem sigut bons per atraure talent, ¿serem bons per fabricar-ne?
Aquest és un dels reptes que tenim. El talent com a matèria primera està ben distribuït però cal formar-lo. Hauríem d'enfortir els nostres estudis de doctorat.

Atraure talent, retenir-lo... L'objectiu és ser bons en R+D. Si ho som, quin canvi percebran els ciutadans?
La recerca també és un indústria. Quin és el seu producte? Els papers, per descomptat. Però no només això: els investigadors estan atraient molt recursos de convocatòries europees i espanyoles i també generen empreses. L'esperança és que n'atreguin!

I per això cal que ens mantinguem a Primera Divisió.
En efecte. L'atracció d'empreses no serà realitat si no destaquem en el panorama internacional. El fet que a Europa se sàpiga que hi ha un focus d'activitat important a Catalunya només pot afavorir l'atracció de talent i d'empreses. Això en alguns casos ja és una realitat, com en la instal·lació d'un grup d'investigació de Yahoo a Catalunya, o la decisió d'IBM de situar aquí un dels seus ordenadors més potents, el MareNostrum, com a conseqüència de l'entitat que té el grup d'investigació de la UPC en aquest àmbit.

¿La recerca és una via per recuperar el lideratge econòmic a Espanya?
El nostre espai natural és Europa i cada vegada més hem de pensar en termes europeus. La nostra aspiració, en tot, hauria de ser jugar a la Primera Divisió europea. La propera generació serà la que haurà d'aspirar a guanyar lligues.

Si l'objectiu és Europa haurem de tenir un aeroport potent. Vostè va intervenir a l'acte de l'IESE per reclamar un Prat intercontinental. ¿Amb la T1 tenim la feina feta o la nova terminal és un preciós continent sense contingut?
Evidentment, és millor tenir la T1 que no tenir-la. Però en el tema fonamental de la gestió aeroportuària no s'ha avançat gens.

És una condició necessària però no suficient.
La T1 està molt lluny de ser una condició suficient. Falta el que Germà Bel anomena la gestió singularitzada. I no ens enganyem, si no s'ha progressat gens és perquè és fonamental.

És un tema políticament delicat?
Hi ha forces molt importants que volen mantenir un sistema únic d'aeroports a Espanya, que, en definitiva, els subordina tots a Barajas. Això tard o d'hora es podrà trencar, però no és fàcil.

De qui depèn que es trenqui?
Serà un tema de pressió política més que de racionalitat econòmica.

Salvador Alemany diu que els empresaris, en lloc de resistir davant de la crisi han de reinventar-se. ¿La recerca i innovació passen per aquí?
Ara és un moment en què hem de ser més selectius que abans: ja que no podem abocar diners a cegues per solucionar les disfuncionalitats del sistema, hauríem d'abocar-hi intel·ligència. Li asseguro que és una estratègia que rendeix. I és la que sempre s'hauria de practicar.