És molt jove i ja té un currículum atapeït en el qual figuren directors com Sergi Belbel, Manel Dueso, Magda Puyo i Pau Miró. Però ell vol seguir preparant-se i explorar nous camins. D'El cor de la ciutat l'han enviat a Moçambic, però en realitat és amb la Cia. Les Antonietes a El mal de la joventut, de F. Brückner, dirigit per Oriol Tarrasón.

Què explica l'obra?
Són set joves en aquell moment en què s'esperen moltes coses de la vida i tenen conflictes amb ells mateixos. Això fa que entre ells també hi hagi friccions. Es va escriure després de la I Guerra Mundial, quan el món germànic havia passat de l'elit dels països europeus a estar humiliat i enfonsat en la misèria. Però ells no deixen de ser joves. I això passa avui, fa 100 anys i segurament 1.000.

Sempre sou tots a escena, oi?
Sí, quan el públic arriba l'estem esperant i quan acabem, ho recollim tot davant d'ells. És una voluntat de no amagar res.

Com és l'escenografia?
Ens va interessar la idea de treballar amb moltes cadires, creem l'espai amb la seva disposició. Hi ha un moment que les pengem a la paret com si la paret del fons fos el terra. Són pupitres que evoquen l'època d'estudiant i ens permeten crear un espai poètic. Hi ha una taula que és el símbol de l'ordre. Però també se'n va avall!

La teva vida ja sembla encarrilada, no t'assembles a ells...
Però les coses es poden torçar fàcilment, com explica l'obra! Ara sóc a l'institut, faig molt teatre, m'agrada formar part d'aquest món i preparar-me per poder fer la meva feina tan bé com pugui.

Vas començar molt jove, oi?
Als 10 anys. I ara que sóc adult és quan he de prendre decisions: si realment vull ser actor, què significa per a mi i què puc fer jo per aquesta feina. Aquestes preguntes que em faig són una mica les que es fan els personatges. Fer-se gran significa prendre decisions.

Ara ets amb Les Antonietes i has fet dues obres amb Pau Miró. ¿Són diferents maneres de treballar?
Hem treballat amb molta llibertat i ens ho hem passat molt bé. Les Antonietes estan contentes amb el projecte. El Pau també és un exemple de treball personal, amb una companyia. Ha fet tres obres amb el mateix nucli de gent i per a mi ha estat molt important poder agafar línies de treball que no s'esgotin en un espectacle, seguir explorant. No sentir-se un buròcrata de la interpretació.