Ja fa trenta anys que Depeche Mode va saber trobar la manera d’acostar les sonoritats, llavors molt trencadores, dels sintetitzadors i els samplers a les grans masses. En aquestes tres dècades han passat per moments d’èxits fulgurants, sobretot a principis dels 90, i per èpoques de menys alegries. Aquesta trajectòria irregular, tot i que sempre ascendent, és la que va seguir ahir el concert de la banda britànica en un Palau Sant Jordi sense ni una localitat lliure, per la qual cosa ja fa mesos que es va programar una segona actuació dels britànics per avui mateix.

La nit va començar menys freda del que era d’esperar. In chains, Wrong i Hole to feed, tres temes encadenats del nou disc, Sounds of the universe, perquè no sigui dit que comencen tirant de clàssics. En realitat, però, en les gairebé dues hores que va durar el concert no van fer un gran desplegament d’aquest últim treball, en el qual, tot i que ells asseguren que és dels millors a nivell creatiu i compositiu, la majoria de cançons, exceptuant-ne un parell o tres, no arriben a sons de l’univers, ni tan sols de la galàxia. Fins al punt que una es planteja si el grup encara és capaç de conquerir nou públic amb els nous temes o si els que no van pujar al carro de Depeche Mode amb Enjoy the silence –que ahir va cantar més el públic que Gahan–, Policy of truth i la gallina dels ous d’or de la banda britànica, Personal Jesus, ja no ho faran. Si tenim en compte que la mitjana d’edat del públic passava dels trenta, sembla que els fans de llavors els continuen sent fidels quinze anys després, uns fans que al Sant Jordi van donar la talla des del primer minut del xou, cridant, cantant i aplaudint en tot moment. I per correspondre’ls Dave Gahan i la resta van sortir a l’escenari amb ganes de menjar-s’ho tot, amb molta força i amb un so molt més rocker del que és habitual en la banda.

El públic portava els deures fets i se sabia les lletres, les noves també. Però no va ser fins a la quarta entrega que els ànims van arribar a una temperatura considerable gràcies al primer hit, Walking in my shoes, encara que tampoc és que sigui dels més animats del trio d’Essex. Fos com fos, les 17.000 ànimes que omplien el recinte de Montjuïc tenien ganes de demostrar per què aquests precursors de la música electrònica han aconseguit vendre cent milions de discos a tot el món, i es van entregar fins i tot quan Martin L. Gore va cantar un parell de temes –Jezebel i Home– perquè Dave Gahan descansés. Amb la guspira de Walking in my shoes n’hi va haver ben bé prou per encendre la metxa que va anar cremant a poc a poc. Semblava que els focs artificials no arribarien mai, però al final hi va haver traca.

En un escenari sense gaire parafernàlia, només una passarel·la que s’obria camí entre el públic i que Gahan aprofitava de tant en tant per provocar les passions de les primeres files, i una pantalla gegant al fons, el trio també va interpretar Precious –el primer single de l’anterior àlbum, Playing the angel–, World in my eyes, In your room, I feel you, Never let me down again i, en els bisos, One caress, Stripped i Behind the wheel, entre altres cançons, un repertori que va satisfer tota una legió de fans que gairebé dues hores abans havien entrat al Palau Sant Jordi ja conversos, convençuts que Depeche Mode, tot i que no són el que eren, encara estan entre els millors grups del moment i que encara són capaços d’oferir un espectacle molt digne. Ja se sap que sobre gustos no hi ha res escrit, però hi ha vegades que no és qüestió de gustos, hi ha vegades que la cosa s’ho val.