Partit interessant dissabte al Camp Nou. D'espectacle poc, a banda d'Ibrahimovic, un colós, però de fred i de vent, moltíssim. Les circumstàncies van permetre veure un altre "Barça de Guardiola", una versió més rocosa i granítica, amb un joc menys elèctric, més lent i sense el talent distribuïdor al mig del camp de Xavi i d'Iniesta. Va ser un Barça combatent amb el púgil cercant la victòria per punts i no per K.O. Un Barça poc brillant però segurament necessari per a ocasions en què el pla A, el del Barça de primer toc ràpid desbordant, no funciona. La sensació a la primera meitat era de veure un equip fent proves en directe i sortint-se'n millor al marcador (amb un 3 a 1) que al terreny de joc, però això va permetre constatar que aplicant el pla B sap ser efectiu i esforçat i fer gols sense la fluïdesa brillant de la millor versió de l'equip.

Això és molt positiu per al Barça perquè ho necessitarà. Ja se n'ha parlat: plantilla curta, desgast, els rivals lluitant per aconseguir articular la tàctica anti Barça. El Barça és l'equip a vèncer i els de Guardiola volen persistir en el seu joc d'equip brillant sense renunciar a l'estil blaugrana, brillant però exigent perquè no permet mitges tintes: el Barça o juga bé o molt bé o transmet una sensació un pèl confusa, i quan no juga bé se li fa difícil mentalitzar-se per, almenys, ser pràctic i resultadista.

Dissabte va fer un bon pas endavant en aquest sentit: la primera part, sense Alves, Messi, Iniesta i Xavi era com veure un altre Barça, i malgrat que el joc va ser grisós i poc brillant, el resultat va ser positiu. Sempre és millor jugar bé i guanyar, però sempre va bé saber disposar de l'alternativa complementària i, sense renunciar a l'estil, desplegar una tàctica més efectiva i directa, i amb Ibrahimovic al camp això a més de possible és del tot lògic.

La segona meitat del partit contra el Mallorca va recuperar el Barça del pla A: ràpid, tocador, filigranista, no especialment encertat però elèctric, incisiu i intuïtiu d'aquella manera que fa que el rival se senti desbordat. Poder plantejar aquestes dues alternatives en un partit de noranta minuts és un luxe per a un equip que està assumint amb consciència i treball la dificilíssima empresa d'evitar que la seva pròpia ombra de la memorable temporada passada eclipsi els mèrits presents. Qui mai falla, de moment, és Guardiola, impecable en el discurs, sempre dient el que vol dir i no dient el que no vol dir per protegir el seu àmbit de responsabilitat, que és la gestió del vestidor i el seu rendiment. Una garantia i encara la principal font de confiança en l'equip.