Les tertúlies o converses de cafè a l’entorn de l’escàndol de l’espoli del Palau de la Música acaben sempre en una espècie de carreró sense sortida, en una pregunta que ara per ara sembla no tenir resposta: com és possible que ningú detectés les pràctiques il·legals de Fèlix Millet al llarg de tants anys de gestió? El problema rau, potser, no tant en el fet que ningú ho veiés com en el fet que aquells que van aixecar el dit per denunciar la situació anòmala o no se’ls va fer cas o el mateix Millet es va encarregar d’apartar-los i fer-los callar. Aquest és el cas d’un membre del cor de l’Orfeó Català que entre finals de la dècada dels 80 i principis dels 90 va ser represaliat per l’aleshores totpoderós president del Palau quan va saber que aquest cantaire qüestionava públicament la seva gestió.

La víctima d’aquest excés de poder de Millet ha volgut quedar en l’anonimat. Tem encara que Millet pugui tornar a complicar-li la vida. “Crec que encara és poderós”, assegura. La seva història és tan simple com clarificadora de la forma d’actuar de l’expresident del Palau.

“Cap a l’any 1988 o 1989 jo vaig comentar a una persona propera a Millet que considerava molt estrany que havent-hi recursos econòmics com hi havia no hi hagués mai ni un duro per a l’Orfeó. Al cap de poc temps em vaig posar de baixa i en voler reincorporar-me al cor l’aleshores director em va dir que no podia, i que si volia tornar a cantar-hi havia de demanar disculpes al senyor Millet, a qui havia arribat el meu comentari i, segons sembla, no li havia agradat”, recorda.

Tant va irritar Millet aquest comentari que ho va fer saber a una persona del seu cercle de confiança a través d’una carta a la qual ha tingut accés l’AVUI i en la qual mostra la seva sorpresa i profund malestar per les opinions del cantaire. Una de les coses que més van indignar Millet –segons escrivia a la carta– és que el cantaire li atribuïa viatges a càrrec del Palau, curiosament una de les irregularitats que la investigació judicial ha acabat descobrint.

El cantaire no recorda haver fet cap comentari sobre viatges, però sí diverses referències al fet que “no vèiem gens clara la gestió econòmica amb relació a la falta de recursos al cor”. De fet, l’abandonament i el menyspreu amb què Millet ha tractat l’Orfeó s’ha mantingut com una constant.

L’enuig de Millet va coincidir amb una afecció que va patir el cantaire que el va obligar a deixar durant un temps el cor. “Un cop recuperat, quan vaig voler tornar se’m va posar com a condició que havia de disculpar-me per escrit, i com que no ho vaig fer se’m van tancar les portes del cor”, recorda. Aquest cantaire, un professional liberal reconegut en el seu àmbit, era un dels solistes del cor. “Els successius directors de l’Orfeó em trucaven i em demanaven que em reincorporés al grup, i jo sempre els deia el mateix: que parlessin amb en Millet”, explica. Al cap de sis anys va tornar al cor previ peatge de la disculpa.