L’estudi de l’Obra Social de La Caixa constata que les comarques de Lleida són les que registren els índexs d’envelliment i masculinització més elevats de Catalunya. La radiografia és força exacta si es tenen en compte les opinions de veïns i institucions de Ponent, però també és cert que es comencen a detectar alguns brots verds, com s’anomena actualment a un canvi de tendència, així com una major sensibilitat de l’administració per evitar que el món rural caigui en l’oblit.

Maria Carme Garrofé és l’alcaldessa de les Avellanes i Santa Linya (Noguera), un petit poble de 470 habitants, i explicava que ella mateixa és un exemple d’aquesta emigració a la ciutat per estudiar i que no ha estat fins fa uns anys que va optar per tornar al poble, cosa que no fan moltes altres noies que van marxar. “Moltes s’han casat a Barcelona, Lleida o Balaguer i no han tornat o no hi tenen la primera residència”, deia Garrofé. Afegia que “dones d’uns 50 anys gairebé no en queda cap”. Pel que fa als homes, destacava que la majoria dels avis encara fan feines al camp i que alguns són solters per la dedicació agrària.

Aquest envelliment genera ara als petits ajuntaments molts problemes, ja que han d’atendre aquesta població i amb els recursos més que escassos. Per tant, Maria Carme Garrofé ressaltava la cooperació amb el Consell Comarcal o disposar d’una treballadora social un o dos cops per setmana per fer un seguiment de les necessitats de la gent gran. “No és que tinguem molta demanda de serveis sociosanitaris perquè les famílies funcionen molt com un equip, però és cert que els ajuntaments petits tenim problemes per atendre aquestes necessitats”.

La Diputació de Lleida inclourà al pressupost del 2010 una partida destinada “a donar suport als ajuntaments, sobretot als petits, amb programes i polítiques socials per atendre la gent gran”, segons explicava el president de l’ens provincial, Jaume Gilabert, que també és alcalde de Montgai (Noguera).

Que segueixin al poble
Gilabert aprofundia que “no es tracta de traslladar els avis a residències, sinó ajudar-los perquè segueixin vivint al seu poble i amb la major qualitat de vida possible” i, per tant, el pla estaria destinat en gran mesura a aquelles persones que viuen soles, que encara es valen per elles mateixes, però que cal fer-ne un seguiment i ajudar-los quan sigui necessari. El president de la Diputació i alcalde explicava que al seu poble hi ha avis solters i que, en canvi, hi ha dones vídues.

Els protagonistes corroboren aquesta visió. En Jaume, un jubilat d’Artesa de Lleida (Segrià), un poble bàsicament agrari de 1.500 habitants, deia que “el que hi ha cada vegada més són vídues” i es lamentava que la feina a pagès provoca cada any algunes morts d’homes atrapats en bolcar el tractor. En Jaume, mentre llegia l’AVUI, afegia que “no sé si hi ha més homes que dones, però sí que cada vegada som més els vells i menys els joves que es queden. Els que hi són i tenen fills són els que aguanten el poble”. En Joan, de 79 anys, explicava que “jo sí que veig més homes grans que dones i mira que elles viuen més anys!”. Aquest veí d’Artesa de Lleida manifestava que els homes s’han quedat històricament a treballar al “tros”, però “ara els nois marxen a estudiar a la ciutat i molts ja no tornen, mentre que els grans continuen mantenint el camp, que és el que han fet sempre i el que ha ajudat a tirar endavant”. El Francesc, un altre jubilat de 72 anys de Castelldans (Garrigues), afirmava que “quan arribes a la vellesa, marxar del poble és una equivocació. Després de tota la vida aquí, que és casa teva, ara t’has de mudar?”.

Els brots verds vénen donats per joves que tornen al poble buscant millors oportunitats, preus més assequibles i per engegar el seu propi negoci. Un estudi recent de la secretaria de Joventut destaca que l’escolarització és més alta entre les noies als pobles, i que els nois valoren més la facilitat rural d’inserció laboral. Fins i tot són més emprenedors.