Dissabte20 de març del 2010
Cultura i comunicació
40 anys rocosos
Es reedita en una capsa amb inèdits el cèlebre concert dels Rolling Stones a Nova York
David Castillo
Barcelona
Ult. Act. 08/12/2009 10:31
Icona mida text gran | petit Icona imprimir article Icona enviar article Icona enviï rectificació Icona afegeixi a la seva carpeta Icona opinions 49 opinions
Fa quaranta anys semblava que s'havia de fondre la terra: la revolució juvenil s'escampava al llarg del planeta després de les revoltes del Maig francès, de la Primavera de Praga, de Berkeley i de la resposta sistemàtica contra la Guerra del Vietnam. Els joves prescindien dels models convencionals i apostaven per una forma alternativa de concebre la vida d'una manera hedonista i desinhibida. L'amor lliure, l'antipsiquiatria, el culte a la naturalesa, les drogues i altres pràctiques obrien una fractura -potser no tan profunda com s'ha repetit- en la vida quotidiana. Al capdavant de tot plegat, una generació de músics peluts i maleducats imposaven els seus himnes desobedients i salvatges arreu, des del mar de la Xina fins a la costa americana del Pacífic, d'Occident a Orient a través d'aventures místiques i psicotròpiques. La bomba beatnik i els cants dels primers rockers dels anys cinquanta eren el pròleg d'un grup heterogeni, de gent tan brillant com els Beatles, Bob Dylan, Jimi Hendrix, Janis Joplin i un llarg etcètera. Entre ells, els satànics i provocadors Rolling Stones aterraven als EUA el 1969 en plena lluita per la supervivència. Un grapat de discos supervendes els avalaven en el procés de renovació cap a un so més destil·lat i precís. El camí no va ser fàcil.

Un dels moments culminants del 1969 va ser la gira americana dels Rolling Stones. Dels concerts finals se n'extrauria el disc Get yer ya-ya's out!, bàsicament de les actuacions al Madison Square Garden de Nova York. L'àlbum original es reedita ara remasteritzat en una capsa on podem trobar les deu peces editades el 1970 més un segon CD amb cinc temes extres -entre els quals el cèlebre (I can't get no) Satisfaction-i un tercer, amb dotze peces espectaculars dels concerts de dos teloners d'excepció, B.B. King i Ike and Tina Turner. A més del segon CD d'inèdits, es presenta un DVD, amb un documental sobre aspectes curiosos, com la concepció de la coberta, amb el bateria Charlie Watts, barret de copa amb la bandera americana, i un ruc. En una de les actuacions del DVD podem veure Janis Joplin ballant a l'escenari mentre toquen Satisfaction. La capsa inclou, així mateix, un llibre de 56 pàgines amb les fotos i textos del fotògraf Ethan Russell, que va seguir els Rolling Stones durant la gira.

Russell signa unes encertades línies d'evocació amb apreciacions que ens situen en una època ja històrica: "Els concerts del novembre del 1969 al Madison Square Garden poden haver estat, com a mínim de la dècada dels seixanta, el més bo que es va fer. Les actuacions dels Stones van arribar al final d'una ascensió sense precedents de la influència de la música sobre tota una generació. Probablement seria just dir que mai a la història d'Amèrica, la música havia tingut un paper tan important com el que el que la nostra música va tenir per a nosaltres". El fotògraf va recollir les imatges d'una música verdaderament extraordinària, que estava canviant la manera de pensar. El tour dels Stones del 69 va ser l'última onada de l'anomenada "invasió britànica", que recolzava en els noms de Chuck Berry, Little Richard i del blues americà. Russell ens diu que la invasió britànica, a més, va revitalitzar un rock and roll americà que s'havia tornat tou i flàccid fins que el coet de Bob Dylan el va fer renéixer líricament, socialment i elèctricament: "Alguns diuen que el va reinventar. Per als que estàvem reunits al Madison Square Garden no hi havia cap raó per creure que nosaltres, amb la nostra música, no continuaríem el nostre curs ascendent i directe i ens elevaríem encara més amunt i més enllà. Però no se sap mai. El tour dels Rolling Stones va començar a la costa oest poc menys de tres mesos després del Festival de Woodstock. Els que vam ser a Woodstock, així com els simpatitzants -un nombre encara molt més gran-, vam ser coneguts com la nació Woodstock, una expressió atribuïda a Abbie Hoffman, l'activista yippie. Hoffman va visitar els Stones al backstage de Chicago per demanar-los diners en préstec. Va ser rebutjat i va sortir queixós cridant-los «Colla de nacionalistes culturals»".

Get yer ya-ya's out! s'inicia amb la vibrant Jumpin' Jack Flash, continua amb Carol -de Chuck Berry- i té moments àlgids amb Sympathy for the devil, Honky tonk women i Street fighting man. Quaranta anys després, el miracle és que els Stones puguin mantenir -i fins i tot millorar- el seu apoteòsic directe.
La TafaneraRemoumeIndependènciaDelicious
Opinió del lector

Entrar. Si ja esteu registrats, abans d'enviar un comentari us heu d'identificar.

Registrar-se. Per opinar sobre aquesta notícia cal estar registrat.

Nota: l'AVUI.cat adverteix que no es responsabilitza dels comentaris fets pels usuaris ni els comparteix perquè enten que són responsabilitat exclusiva de llurs autors. Per això, cada comentari es publicarà sempre amb el nom i els cognoms de l'autor i amb la població de residència.
Per afegir comentaris a qualsevol informació és necessari que us doneu d'alta en el registre de l'AVUI.cat. No s'admetran insults ni comentaris que vulnerin els drets i l'honorabilitat de les persones. L'AVUI.cat es reverva el dret de no publicar els que vulnerin aquesta norma.

Icona opinions 49 opinions
49. ja ho he dit que no m'agraden, si vols ho torno a dir: no m'agraden. el mick jagger és un fantasma i el richards encara més, l'únic que respecto és el ron wood perquè va tocar amb els birds i el brian jones.
wsb 09.12.09, 17:46
puntua'l Voteu el comentari Voteu el comentari
48. Ostia aquesta si que es bona, els Primal Scream el grup de rock'n'roll per excel.lencia!!!! Joderrrrrrr. Així doncs la Pantoja deu ser la deesa del Heavy Metal!!!!!. Au va, digues que no t'agraden els Stones, TOTS t'ho acceptarem i respectarem (almenys jo), pero si us plau no diguis mes bestieses.
Pep Berga 09.12.09, 17:35
puntua'l Voteu el comentari Voteu el comentari
47. el tal "zappa" és un peó ignorant. primal scream és el grup de rock and roll *PER EXCEL.LÈNCIA*, i si no és que no saps què significa rock and roll. que dius de "pose" britànica? hahaha! si són escocesos de glasgow borregot! i que vol dir "dance més tirat"?? quin paio més imbècil!!. aqui el que necessitem és una organització a l'estil del young leith team que s'ocupi de terroritzar aquesta escòria pseudointelecutaloide que ha llegit 4 revistetes de pa sucat amb oli i ja es creuen que són qui sap què. va home ves a escoltar metallica desgraciat! hahaha!!
wsb 09.12.09, 17:12
puntua'l Voteu el comentari Voteu el comentari
46. Rush, d'acord, 15 anys.. però tant li fot, hi ha més d'una generació entre mig i per tant la influència no s'ha de considerar com una mimèsi directa -copiar un acord aquí, una melodia allà, una harmonia més enllà- sinó com un procés -quelcom que l'idiota (torno a l'insult perquè el panoli del wsb torna amb les desqualificacions i a mi ja m'està bé.. no sóc tan tiquismiquis i al cap i a la fi estem parlant de rock'n'roll) no comprèn ni sembla que compedrà mai-... Ara resulta que la seva referència són Primal Scream... oh boy, realment anem a menys.. hem passat d'"acts" respectables i certament influents -no tant com els Stones per a desgràcia del papanates del wsb- com la Velvet i en menys mesura els Love d'Arthur Lee, mite caigut en desgràcia, a mediocres mamarratxos britànics d'aquests que un dia fan cutre-indie, un altre dia s'apunten al dance més tirat, i acabaven fent una merda de copia dels Black Crowes però amb pose britànica, per una banda via la popularització dels riffs més bàsics -dels quals fins i tot Jimmy Page n'ha reconegut la paternitat a Keith Richards- per part de l'inútil del Lenny Kravitz en aquells dies dels primers anys 90s, i per altra banda via el propi productor del "Rocks" de Primal Scream, "un tal" George Drakoulias, productor mític del "Southern Harmony and Musical Companion" i el "Shake your money maker" dels Crowes, dos discos que van marcar època a principis dels 90 (excepte a casa de l'inútil del wsb) i que sense l'Exile, l'Sticky Fingers i el It's Only Rock'n'roll no haurien pogut fer mai (o els haurien pogut fer però haurien estat molt diferents)... en fi.. Wsb, atontat, apart de tota la carrera dels Crowes, els Stones de l'Exile els pots trobar en els primers discos d'Aerosmith (per exemple al Rocks) -el grup més popular dels EUA de mitjans dels 70-, als Stones de l'Sticky Fingers els pots trobar des de Hanoi Rocks i Dogs d'Amour fins als propis Lynyrd Skynyrd o e, els Stones del Goat's Head Soup els pots trobar en tots els grups d'americana i AOR dels 70, des dels Eagles (via Gram Parsons) fins a The Band (tot i que aquí la influència és recíproca), els Stones del Beggars Banquet els pots trobar tant en la Creedence CR i Emmylou Harris, com en Lucinda Williams i Blues Traveler, fins i tot l'actitud jaggeriana dalt d'un escenari està des del mateix Iggy Pop -en una influència descaradíssima- fins al Jon Spencer de la Blues Explosion, al propi Bowie o els New York Dolls... tot això, tros de burro, no hauria existit tal com va existir sense els Stones del període 68-74... i t'agradin més o menys, tota aquesta gent ha definit gran part de la història del rock, com a mínim la més mainstream, .... per a la teva misèrrima desgràcia intelectual i patètica capacitat auditiva. Papanates.
Zappa 09.12.09, 16:07
puntua'l Voteu el comentari Voteu el comentari
45. WSB Hey company, veig que es inutil, la teva tosudessa i ignorancia es monumental i supina. Arribes a dir que " els rolling stones és que no poden ser un grup influent perquè no tenen un estil característic diferenciat".Aquesta afirmacio demostra que NO ENTENGUIS RES DE RES. Com diria aquell No hase falta dicir nada mas......Salut i rock'n'roll.
Pep Berga 09.12.09, 15:34
puntua'l Voteu el comentari Voteu el comentari
44. Segons la superwikipedia...The Police va aparèixer al 1977, els Stones al 1962. Només hi ha 15 anys entremig, no 25. Però bé, és igual, no canvia res.
Rush 09.12.09, 15:06
puntua'l Voteu el comentari Voteu el comentari
43. el tal zappa no sap què significa "influència". que una serie de papanates es posin d'acord en dir que el grup X és influent, això no el converteix en influent. la influència s'ha de poder observar en la música, i si no es pot observar és que no és influència. per exemple, si agafem el primer disc dels primal scream hi ha una influència claríssima dels byrds. com ho sabem? no perquè ho digui una "revista" o un "historiador", sinó perquè és un fet observable que podem constatar nosaltres mateixes escoltant un disc dels byrds i després el sonic flower groove dels primal scream. el problema dels rolling stones és que no poden ser un grup influent perquè no tenen un estil característic diferenciat (a diferència dels byrds per exemple). sense un estil propi no es pot influenciar, pura i simplement. aquí el senyor Zappa segueix insistint que els rollings són el grup més influent i bla bla bla, però quan arriba a l'hora de concretar no sap dir en què es materialitza aquesta suposada influència. i la raó és que NO EXISTEIX TAL INFLUÈNCIA. és fum i res més que fum. rolling stones == grup més sobrevalorat de la història.
wsb 09.12.09, 14:24
puntua'l Voteu el comentari Voteu el comentari
42. és que el tema de fons és: influència. I The Police van aparèixer 25 anys més tard dels Stones... és a dir que el què devia influenciar a Sting i companyia no era més que una segona i tercera generació post-stoniana... la clau de tot és com traçar el fil cap endarrera... estaven The Police ifluenciats per Elvis Presley directament? no, però sí indirectament si vas tirant endarrera en el temps... i per tant també ho estaven del blues, que és d'on surt tot. Aquest és l'argument clau i és un argument indiscutible. Ara bé, és imprescindible que t'agradin a tu, personalment i 50 anys més tard, els Stones o Picasso? no, però entre que a tu no t'agradin i que entris a valorar què pinten en la història de la música i en de la pintura hi ha un bon tros... el tros per on es perd el wsb... barrejar les fòbies i fílies personals amb una valoració global és un error massa fàcil. La música rock és un arbre.. hi ha un tronc central -el blues i el rhythm'n'blues-, hi ha unes branques principals -una de les quals és la dels Stones- i després hi ha centenars de branquillons que cada un tira en una direcció diferent -com els Police o Rush o Jane's Addiction o 10.000 Maniacs o Kraftwerk-.. però tot surt -i per tant TOT està influenciat- del mateix lloc. I barrejar el jazz amb tot això és factible i les fusions són múltiples i molt variades però és com barrejar literatura de gènere fantàstic amb assajos científics, tot són llibres però no tenen res a veure (en origen). Louis Armstrong i Robert Johnson pertanyien a mons diferents... i la fusió és deliciosa, però no anula els origens.
Zappa 09.12.09, 13:03
puntua'l Voteu el comentari Voteu el comentari
41. M'agrada com ha virat el tema, ara estem parlant sense insults i aprenent tots. Sí, ja sabia que el Charlie tenia un grup de jazz, em sona que va venir a Barna no fa gaire temps. També està clar que el Keith és únic fent riffs, mai farà solos tipo Clapton o Knopfler però és únic tocant la guitarra, com ho és el Ron Wood, i també el Charlie Watts a la bateria. No sé, hi ha un tema de rerefons que m'emprenya una mica, i és que sembla "obligatori" que si vols ser músic o si t'agrada la música has de passar pels Stones. I amb això no estic d'acord. ¿Et pot agradar la pintura sense que t'agradi Picasso? ¿Et pot agradar la música sense conèixer ni una cançó dels Stones? Jo crec que sí. Seran la base del que vulgueu, però es pot viure musicalment sense ells. Jo toco la bateria i m'avorreixo molt tocant els seus temes. Aprenc molt més escoltant Police, Rush o qualsevol altre estil com ara el jazz. Per exemple amb Police i Rush no veig enlloc la influència dels Stones, tots tres tenen estils diferents i no es necessiten l'un a l'altre.
Rush 09.12.09, 12:41
puntua'l Voteu el comentari Voteu el comentari
40. l'error garrafal del wsb és fer la pregunta: "objectivament, quin mèrit blah blah blah..." Aquesta idea de trobar un argument objectiu, com si enlloc de música estiguessim parlant d'aminoàcids o física quàntica, la idea de trobar una equació matemàtica que demostri l'enorme influència dels Stones, és l'error de base del wsb... i és un error axiomàtic, és a dir, fins que no aprengui que no hi ha consideracions objectives sinó senzillament àmpliament consensuades -i qui té la paraula en això no són els historiadors i els fans, sinó que són els propis músics que han definit la història del rock- no entendrà res de res, perquè totes les altrs consideracions pengen d'aquest primer raonament bàsic. No entendre això és no entendre la música popular anglosaxona -i imitacions en d'altres cultures- dels últims 55 anys.
Zappa 09.12.09, 11:53
puntua'l Voteu el comentari Voteu el comentari
Localització
Paraules clau
Rolling Stones, Nova York, Concert, Aniversari, Àlbum, DVD
corner head left
Especials
corner head right
Cooperació
corner head left
Suplements
corner head right
El 9
Logo presencia bo
Suplement Cultura
Sortim
Plaers d'AVUI
Suplement A  més a més
Medicina i salut
corner head left
Edicions locals
corner head right
AVUI Sabadell
AVUI Terrassa
Suplement B30