Aquest any que ara acabem Quaderns Crema n’ha fet trenta. Trenta anys que Jaume Vallcorba ha estat al peu del canó cuidant cada detall d’un catàleg que l’ha convertit en referent dels editors independents. Tres dels últims autors que acaba de treure podrien representar les seves consignes. Francesc Serés, “per l’estil i la mirada”; Eugeni d’Ors, “perquè és un dels noms que ha configurat el país”, i Óssip Mandelstam, perquè és “un dels grans poetes del XX, traduït magníficament per Helena Vidal”. Ens passaríem el dia parlant de llibres amb Vallcorba. El seu entusiasme s’encomana, però hem d’anar per feina: avui toca fer repàs.

Va començar aquesta aventura publicant Ausiàs March i el primer poemari d’Antoni Marí. ¿Ja era tota una declaració de principis?
L’edició d’Ausiàs March tenia una peculiaritat i és que estava publicada amb l’ortografia contemporània i feta per al lector comú. No era un llibre per a un petit reducte, dit d’una altra manera, era un llibre per a la bona gent. És curiós perquè vaig començar amb dos poetes, però la meva voluntat mai no va ser fer una editorial només de poesia.

Aquests dies es presenta una mostra de nous editors independents. Si vostè comencés ara, com s’ho faria?
Ara les coses són més complicades. El públic s’ha anat desintegrant lentament però infal·liblement.
L’ensenyament ha canviat molt i hi ha hagut un problema: s’ha publicat de manera exagerada. Encara ara, en la presentació de les seves memòries, Pujol deia que el suport genèric de Max Cahner va ser positiu. Jo crec que això va destruir l’edició en català.Van pensar que calia tenir una indústria editorial potent per tenir una vida cultural i es van oblidar del públic, que és qui crea l’humus necessari. Això ha fet que avui es faci molt difícil promocionar un autor nou. Hi ha hagut massa vegades que s’ha dit que algú era el súmmum.

Hi va haver un temps que estava molt fart del panorama català i el 1999 va crear El Acantilado. Molts van dir que Vallcorba deixava de banda Quaderns.
No va ser així. Quaderns Crema sempre ha publicat més o menys el mateix, una mica menys de 40 per any, però calia muntar una estructura empresarial sòlida per lluitar a camp obert i això només era possible en castellà. A més, em permetia fer coses que no hauria pogut fer, com publicar Las memorias de ultratumba, de Chateaubriand. Això només ho hauria pogut fer amb subvencions, però aleshores ja no m’interessava. Si els llibres no tenen sortida, per què els hem de publicar?

Què representa el logotip que va crear vostè mateix?
L’atzavara surt a tota la iconografia del noucentisme. És una vegetació molt lligada a la terra, i jo, de petit, en plantava a casa la meva mare, però les treien perquè deien que trencaven els trespols.

I això que quan floreix mor?
És un aspecte conceptual que no m’interessa.

Faci’m autocrítica.
Aquest és un terme marxista que no m’agrada.

Hi ha autors com Ferran Torrent, Julià de Jòdar, Ramon Solsona... que han deixat Quaderns. Per què?
La política de premis ha estat una de les pitjors que s’hagin pogut fer. Entenc que es fes en temps de la dictadura per la visibilitat, però no com a sistema per picar autors d’altres catàlegs. En els premis en castellà, els diners no surten de la nostra butxaca. Si el senyor Lara vol donar el Planeta és ell qui paga, però els premis en català, en general, estan subvencionats. Tornem-hi: tot això està muntat amb la idea de la indústria i sense tenir en compte el públic.

Un públic cada cop menys preparat.
La desaparició de la literatura a les escoles és un desastre i que no se’m digui que s’estudia a l’assignatura de llengua i literatura perquè no és cert. Tornem a un altre error de concepte. Es pensa que la literatura és una serventa de la llengua i és al revés. El 97 van desaparèixer les lectures escolars i això va trinxar molt el públic. Ara les llibreries s’adonen que venen menys llibres en català i per això els posen en llocs menys visibles. És un cercle viciós.

Tot s’està transformant, també el concepte de drets d’autor.
Això és terrible i és un perill enorme. El dret d’autor es posa en qüestió per una fantasia que s’anomena democratització de la cultura, que és un bluf de primera divisió. La defensa de l’autor és fonamental i bàsica. El que em sembla clar i net és que una persona que escriu un llibre té uns drets perquè és de la seva propietat i els dóna a un senyor perquè els gestioni. Repto a fer que algú m’expliqui què vol dir democratització de la cultura. Tinc la sensació que tot plegat va lligat a dos mites de la contemporaneïtat: la gratuïtat i la immediatesa. És un atac directe a les fonts d’aprenentatge i del plaer. Allò que és immediat, algú ho recorda?

Ha rebut reconeixements importants a fora, com el Premio Nacional. Se sent més estimat que a dins?
Què hi farem.

Hi ha molts autors que somien a publicar a Quaderns Crema. Què han de fer?
Enviar els llibres. Molts dels autors del catàleg han publicat l’original que havien enviat per correu. Tot el que arriba, m’ho començo a llegir jo i, si em sembla que ha de ser llegit, ho dono a un lector. En alguns casos, els originals m’han captivat i ja m’ho he endut jo cap a casa.

I què han de tenir per captivar-lo?
La bona literatura és molt difícil de definir, però tothom la sap i la reconeix. No ha de caure en els tòpics, no ha d’apel·lar a la banalitat, ha de tenir voluntat d’estil, que no vol dir posar moltes floritures de guix, de vegades l’estil no es veu i en això Quim Monzó és extraordonari.

També té Francesc Serés al catàleg i en seria l’antítesi.
És que no només m’agrada un estil, el que sí que sé són els que no publicaria. Aquella tendència que s’inicia al segle XVIII amb Rousseau i que al segle XX arriba als seus límits, que és la dels autors que es prenen seriosament i fan broma amb el propi estil per acabar fent un barroquisme ferotge.

Ara el món de l’edició té nous reptes tecnològics, què en pensa?
Mira, jo sóc molt melòman, però tinc un iPod per quan cuino, la gran gamma de freqüències que es perden no es troben gaire a faltar, però amb el llibre no passa el mateix. L’e-reader és molt útil per al bestseller que no vols conservar o per als llibres de referència i, fins i tot, per als de text, encara que crec que això serà un error perquè si a l’estudiant li fas tot visible anirà perdent la curiositat i la imaginació.

Li sembla inadequat que els escriptors vulguin viure de la literatura?
No, però sí que és ingenu i això no és una cosa d’aquí sinó d’arreu. S’han de vendre molts llibres per poder viure’n i si mirem la història de la literatura veurem que ben pocs ho han aconseguit.

Quan es va traslladar a la nova seu de Quaderns, s’hi va mirar molt en la decoració. Té els lavabos de l’edició més exclusius del món, si més no, de Barcelona.
Quan vaig comprar el pis, em vaig adonar que formava part de la tradició que ens toca preservar. Vaig restaurar-lo de la millor manera. Va ser com fer una edició crítica. Els lavabos estaven molt malament i l’amic Enric Miralles es va oferir a deixar-me’ls bé.