El rescat amb ajuts directes de dos dels grans bancs britànics, amb seu central a Escòcia, que han estat i encara són al centre de la tempesta financera desfermada l’any passat, el Royal Bank of Scotland (RBS) i el Halifax Bank of Scotland (HBOS), aquest darrer ja part de Lloyds Banking Group, ha costat a cada llar del Regne Unit 2.197 euros. Si Escòcia fos independent, el cost per llar s’ha calculat en 14.287 euros. ¿Escòcia hauria pogut fer front a una factura tan elevada?

És la pregunta que molts detractors del projecte sobiranista del Partit Nacionalista Escocès (SNP) han fet en veu alta des de la tardor del 2008 per tirar terra damunt les expectatives dels independentistes.

Ajudes a la banca
És la pregunta que, de nou, com una mena de tsunami polític, s’ha formulat durant bona part de la setmana arran de dos fets: el primer, la publicació dilluns passat del Llibre blanc sobre la independència que el primer ministre escocès, Alex Salmond, va presentar en la diada nacional del país; el segon, arran de la difusió divendres de la dada de l’Oficina Nacional d’Auditories, que el Tresor britànic ha aportat als bancs, entre ajudes directes i garanties d’inversions i crèdits, 937.000 milions d’euros.

Mike Russell, conseller de l’SNP a Edimburg per a Temes Constitucionals, Afers Exteriors i Cultura, el conseller que ha de trencar el Regne Unit, com se’l coneix a Westminster, considera que la fórmula utilitzada per salvar l’RBS i l’HBOS hauria pogut ser una altra si Escòcia fos independent. “Potser s’hauria fet d’una altra manera, en col·laboració amb altres països”.

John Mason, diputat de l’SNP per Glasgow Est, proposa un escenari de política-ficció: “És possible que si haguéssim estat independents, ni l’HBOS ni l’RBS s’haurien trobat en aquesta situació, no haurien estat tan grans i ara no tindrien tants problemes”.

La crisi, però, ha modificat la percepció sobre les expectatives de l’economia escocesa en poc més d’un any. En fa només dos, el Financial Times va sorprendre tothom assegurant que Escòcia es podria mantenir com a Estat al marge de la Gran Bretanya. Ara ja no ho sosté, i la causa és la fallida de l’RBS i l’HBOS, així com la davallada dels preus del petroli. En els càlculs dels ingressos que en provenen, i que Edimburg podria recaptar directament, les xifres no són tan elevades ara, amb un barril a un màxim anual de 82 dòlars, com ho serien amb un barril per sobre dels 140, registrat l’estiu de 2008.

El que la crisi no ha modificat és l’estat de la qüestió. Edimburg depèn de Londres en matèria econòmica: política fiscal i política monetària, dues eines clau, es decideixen a Westminster. Salmond sosté que “estar lligats de mans” d’aquesta manera és “un fre per a la recuperació econòmica” del país. Les dades sobre Producte Interior Brut (PIB) dels darrers 30 anys, i fins al 2007 afavoreixen aquests arguments. Escòcia ha tingut un creixement més baix que la mitjana del Regne Unit, del 2% respecte del 2,4%. Noruega i Finlàndia, dos països equiparables a Escòcia, han registrat durant el mateix període el 3,1% i el 2,9%, respectivament.

Visions oposades
L’argument dels independentistes és que Escòcia necessita dirigir les regnes de l’economia per créixer i ser més competitiva. Els crítics, però, mostren les xifres de l’statu quo: hi ha un dèficit de l’1,2% entre el que Escòcia aporta al Regne Unit i el que en rep tenint en compte la població i la despesa. En resum, fins ara Londres n’ha pagat la diferència.